'Hackers'

Fa un parell de dies un hacker em va segrestar el perfil d'Instagram. Als que no us hagi passat mai us diré que és com si algú entrés a la vostra habitació i us remenés tots els calaixos, però en versió digital. No és que li vulgui treure mèrits al babau que m'ha plomat, però li va tocar una mica la loteria. Soc el típic usuari que no pren cap mena de precaució a l'hora de protegir les seves dades. Totes les meves contrasenyes són si fa no fa semblants, tinc tal memòria de peix que si les complico després soc incapaç de recordar-les. No sé què coi és el check blau ni com es fa per bloquejar accessos. Sí, ja ho sé, soc un boomer de manual. De fet, quan em va passar no m'ho podia creure. Robar-me la identitat? A mi? Qui coi es pensen que soc, Beyoncé? Bé, ara ja ho entenc una mica més bé. Es veu que és un bon negoci per fer calés ràpidament. Un cop t'han pres el perfil, et demanen diners a canvi de tornar-te'l. El millor del cas és que si intentes recuperar-lo per la via normal entres en un loop de difícil solució. Ja té pebrots que una eina com Facebook, que sap fins i tot de quin color portes els calçotets, sigui incapaç de comprovar automàticament l'estafa que acabes de patir i arreglar-ho en un moment.

De totes maneres, posats a ser positius, hi ha un parell de coses bones que m'han passat amb aquest ensurt. La primera ha estat la quantitat immensa de gent anònima que desinteressadament s'ha ofert per ajudar-me. No tinc sinó un agraïment infinit cap a tots ells. La segona ha estat comprovar un cop més que aquestes xarxes socials són addictives com l'heroïna. Us puc assegurar que els primers dies vaig trobar-me entrant al meu perfil abduït de manera compulsiva, cada cinc o deu minuts. Qui m'ho havia de dir, a mi, que sempre n'havia renegat, que vaig trigar anys a entrar-hi ("Una xarxa on penjar fotos? Però si em surten sempre borroses!"). Jo, que no paro de renyar el nen per passar-se el dia buscant la wifi.

O sigui que aquí em teniu, orfe dels meus vint-i-dos mil seguidors, però amb el doble de temps per llegir la New Yorker, escoltar l'EP de Chico Jorge, acabar el llibre que estic escrivint i regar les tomaqueres tardorenques que miraculosament fan la mar de goig. No, no em puc pas queixar.