06/06/2020

Dos energúmens

2 min

“Què, Lluc, seràs cantant com el papa?” La pregunta és inevitable, ens arriba per terra, mar i aire des que el nen era ben petit. Francament, sempre m’ha fascinat aquesta voluntat col·lectiva que el meu fill sigui una prolongació més o menys acurada del que jo he acabat sent. Per a mi, si voleu saber la meva opinió, és un auguri que sempre m’ha fet molta angúnia. Alguna cosa em diu que una de les pitjors maneres que faci el seu propi trajecte depèn d’imitar les meves decisions vitals. Vull dir que, segurament, m’encantaria veure’l dalt d’un escenari, si ell vol. Però, malgrat el meu ego, em sembla que com més s’allunyi de la meva professió, més opcions tindrà de trobar la seva pròpia manera de ser ell.

Deu ser per aquest motiu que mai l’he collat gaire amb el tema musical. Això vol dir que m’he empassat la mala llet quan he comprovat que sis anys de classes de piano no han aconseguit ni una trista interpretació d’algun hit d’Abba, per exemple, o que el teclat llampant de segona mà que li vam aconseguir tan bon punt arribats a Anglaterra acumuli més pols que la seva col·lecció de trenets. Prefereixo pensar que potser arribarà un dia que no identificarà tocar un instrument amb suportar la tabarra del seu pare i, qui sap, potser se n’enamora. Sincerament, no em treu pas la son. Em faria molt més mal adonar-me un dia que el meu xiquet té mal gust musical.

No em malinterpreteu. Sempre he respectat i respectaré el seu criteri. Però he de reconèixer que des de ben petit l’he alimentat amb les cançons que per a mi són imprescindibles per ser feliç. Sigui al reproductor del cotxe, a la gramola de casa o a l’Spotify del mòbil, he intentat posar al seu abast les meves melodies, per si de cas. Hi ha hagut cops que l’he encertat (“Papa, torna’m a posar els Ramones, però més fort!”) i d’altres que m’he passat de frenada (“Frank Sinatra és molt avorrit”).

No sé, potser sí que he de reconèixer que l’he adoctrinat una mica, al cap i a la fi la música és la meva obsessió i no me’n puc estar. Però també us he de dir que hi ha moments en què sona una cançó inesperadament i, tot d’una, intercanviant una mirada de complicitat, tots dos ens aixequem del sofà i ballem com dos energúmens. I què voleu que us digui, si això no és la felicitat absoluta, que vingui algú i m’ho expliqui.

stats