La Greta

Era el meu gag preferit. Ens trobàvem algun familiar o conegut i després d’una mica de conversa deia, com qui no vol la cosa: “Va, pregunteu-li al nen què vol ser de gran”. Sabia que la resposta els deixaria totalment descol·locats, que s’esperaven una resposta tipus bomber, astronauta o casteller. Però no, aquest marrec amb cinc anyets acabats de fer, aquest mosquit de cabells rinxolats, contestava amb la seva veu d’espinguet sempre el mateix: “Jo de gran vull ser polític”. Em feien pixar de riure les reaccions incrèdules dels seus interlocutors, la seguretat amb què ho deia, seriós, immune a les inevitables conyes que li queien a sobre, amb una tossuderia inèdita per a la seva edat.

Ara ja han passat nou anys d’aquells episodis. Ja no és rinxolat i la veu li ha baixat dues octaves. De fet, quan me’l miro d’amagat em sembla una persona completament diferent d’aquell sucret eixerit. Només hi ha una cosa que no ha canviat i és, justament, la seva vocació política. No és només que no li hagi passat aquella fal·lera, sinó que a més ha augmentat a una velocitat fins i tot més ràpida que la dels pèls del bigotet. Devora pàgines i webs d’actualitat parlamentària, se sap de memòria el nombre d’escons de cada partit, fa mesos de campanya per ser delegat de la classe i res el posa més catxondo que seguir en directe unes eleccions, encara que siguin de president d’escala.

I els pares, us deveu preguntar, com ho portem? Doncs la veritat és que ja no ens fa tanta gràcia. Sobretot quan veiem que amb els anys s’ha deixat enlluernar cada vegada més per la part més mesquina de la professió: les picabaralles, la lluita despietada pel poder, els líders amnèsics i messiànics... En definitiva, per aquella barreja indigesta del que consumeix cada dia als mitjans de comunicació.

I, enmig de tota aquesta nefasta fascinació pel tema polític, inesperadament va aparèixer ella. I no podré agrair-li mai prou la seva plantofada sonora a la maquinària mesquina dels partits polítics. Gràcies, Greta, per oferir un mirall net i transparent on aquest polític vocacional que campa per casa pugui trobar un referent generacional compromès, decent i revolucionari. Avui, en comptes de llegir els diaris de sempre, el meu fill s’ha passat tota la tarda visionant els discursos de Greta Thunberg. Potser no tot no està perdut, encara.