La grandesa de la petitesa
La pitjor mare del món, haver-me inventat aquesta columna i després el llibre La peor madre del mundo, el manual (Arpa Editores) em porta regals i alegries, com posar-me en contacte amb Ana Bella, una dona vital, coratjosa i admirable que ha creat la Fundación Ana Bella de dones supervivents que ajuden dones maltractades a trencar el seu silenci i començar una vida nova i feliç. Totes dues participarem en unes jornades online de la Sage Foundation Espanya i ens trobem per veure com podem enllaçar les dues conferències. Tot el que explica l’Ana és impactant. La indefensió jurídica de tantes dones, les situacions absurdes que han de viure i que posen en perill la seva vida i la dels seus fills, o la salut mental de tots plegats i el seu futur com a famílies que volen viure en pau. I la voluntat de tirar endavant i refer-se, de reconstruir-se, d’empoderar-se i d’intentar fer-ho allunyant-se del sentiment de culpa.
L’escolto i, tot i que veig clar com poder lligar els dos discursos, de sobte una veueta em xiuxiueja: “Sí, maca, sí, ja pots anar dient, que tu parles de ximpleries i aquesta dona de temes importants”. Dissimulo perquè no se’m noti la cara de cagontot i així que tanquem la connexió m’enfronto al mirall i engego la veueta a pastar fang.
Ho faig deixant-li ben clar que els problemes, per petits que siguin, per ridículs que semblin, si els vivim com a problemes, són problemes. I que encara serien més problema si no els reconeixem com a problema. Que a partir de reconèixer-los, de donar-los nom, la clau és com els vivim i com els comuniquem. I que jo aposto per viure la vida posant-me aquestes ulleres de 3D que m’enfoquen en l’humor i en desdramatitzar. I que, esclar, que els menors d’edat a càrrec (MEC) impedissin que dormís bé durant anys no és una situació prou greu per crear una fundació, però que no dormir és una santa porqueria i que ho he volgut dir i després riure de la cara de zombi que vaig gastar durant tants anys. Per exemple. I que sé que tant les dones maltractades com els progenitors i progenitores imperfectes que vivim un dia a dia, per sort, menys dramàtic, tenim una cosa en comú: les ganes de viure sense sentiment de culpa i de ser nosaltres mateixos, nosaltres mateixes amb alegria. O intentar-ho.
