La major d’edat a càrrec (MEC) va tenir una setmana horribilis. Tenia dos assumptes importants entre mans i cap li va sortir bé. La seva sensació de fracàs va ser majúscula. Quan es va assabentar del darrer desastre jo no era a casa i vam parlar per telèfon. Desconsolada, em va deixar anar: “Per què tot em costa tant?!” La frase em va rebotar dins el cervell com una pilota de pinball (també conegut com a joc del milió ). Jo també tinc la impressió que tot em costa molt, que res és fàcil i que em cal suar la cansalada, ja sigui animal o vegana, per aconseguir resultats. Però en comptes de compartir-ho tot seguit amb ella, vaig fer-me un embolic mental, típic d’una progenitora dubtosa i nefasta.
Mentre balbucejava una resposta el meu cap anava a mil. Què li havia de dir? ¿Li mentia i li assegurava que tot aniria bé, que la seva vida seria tan fantàstica com la dels personatges repel·lents de les sèries de Disney Channel que s’empassava de petita? No, no, perquè la pinya contra la realitat ja l’havia tingut i no podia ser que rebés una pinya doble per engany quan la realitat, tossuda, tornés a imposar-se. ¿Em posava en mode progenitora estricta i li fotia canya fent-li veure que sí, que tot allò no li havia anat bé, però que s’hauria pogut esforçar més i que la vida és esforç i més esforç? Tampoc. Soc una progenitora que creu a pencar i esforçar-se, però no soc cega i també sé que aquests no són els únics factors. Ho són, però de vegades no n’hi ha prou i això també cal explicar-ho.
Ho sabem. És una situació delicada, perquè els resultats no arriben per la gràcia divina d’Atenea, Odín o Tutatis, però l’atzar, un mal dia o el pensament abstrús d’un cap, d’un professor o de qui sigui amb qui t’ha tocat heure-te-les, poden convertir una bona setmana en el llit d’un faquir. I de vegades ni això. Ho sé perquè m’he presentat a molts premis literaris i la majoria no els he guanyat. De vegades perquè el meu llibre no era prou bo, però també sé que en ocasions ha estat perquè el gust personal del jurat n’ha triat un altre d’igualment bo. Una situació que jo també he viscut des de l’altra banda, formant part de jurats, i sé que no és ni justa ni injusta. És.
Finalment vaig deixar de quequejar i vaig donar-li la raó: aquella setmana era per empaquetar-la al buit i fotre-la al congelador. Que tenia tot el dret a estar trista, empipada i amb el cor esbocinat en juliana. I després vaig recordar-li que podia comptar amb mi per al que calgués. I després vaig confessar-li que servidora és una experta en fracassos. Que aquest any, ja ho sabia, la seva progenitora havia viscut moments personals complicats. Però que podia dir-li que la Celia Cruz tenia raó a la cançó La vida es un carnaval, i els moments dolents no duren per sempre. La MEC va sospirar i em va dir que ja seguiríem parlant i que gràcies. Gràcies, a tu, Celia.
