La força de la vida
Què em va portar a començar a escriure llibres fa vint-i-dos anys, just quan acabava de néixer la, ara ja, major d’edat a càrrec (MEC) número 1? Aparentment ho tenia tot en contra. Tres mesos de còlics de la petita MEC, l’atabalament per la recentment estrenada maternitat, aquella primera pinya monumental entre les expectatives (ho tinc tot controlat) i la realitat (Oh my God), un temps escàs, son i cansament. Però amb el que no comptava era amb l’energia que sentiria a partir de llavors. Cada vegada que veig imatges de l’erupció del volcà de La Palma m’hi veig. Soc jo durant aquells primers anys de criança. Especialment pel que fa a l’erupció indefugible, inevitable, impossible d’aturar de les ganes d’escriure els meus llibres, les meves històries. De donar sortida a la creativitat més personal. D’explosionar-la.
No ho vaig poder evitar. I el que m’empenyia superava les ganes terribles de tornar a dormir vuit hores seguides, de tenir dos braços suplementaris, de mirar-me al mirall i no veure-hi una progenitora que volia ser perfecta i que era més aviat lamentable... Tot això hi era, i l’esgotament perpetu. I alhora, no sé com, vaig seure davant l’ordinador i vaig començar a teclejar la meva primera història.
Jo hi dono una explicació energètica o esotèrica, si voleu. Té a veure amb el part. Quan hi penso sento que durant aquell matí lluminós de juliol, mentre paria, alguna cosa es va desbloquejar. Perquè les ganes ja hi eren. I la idea d’aquell primer llibre i l’ambició d’intentar fer bona literatura, de no quedar-me amb un sol llibre. Però em faltava convicció, creure que ho podia fer.
No tinc cap record concret del moment exacte de posar-me a escriure. Sí d’aquells primers dies. La MEC número 1 dormia més durant el dia i jo seia davant l’ordinador i escrivia. Perquè, de sobte, la por a no sortir-me’n havia marxat a la mateixa velocitat que les possibilitats de sortir de copes. Escrivia quan podia; entre son i son de la petita MEC, quan enllestia els guions que em donaven de menjar (i de què tant gaudia, també!), quan Atena la sàvia m’ajudava i ho permetia. Sé que tot plegat va ser molt bèstia i alhora natural. Que aquell doll d’energia no va venir del no-res, que ja hi era i tan sols buscava una sortida. I que tot té a veure amb la força de la vida.
