Quan els fills fan de pares
En la meva època, molts companys meus vivien l'adolescència com un trencament gairebé absolut amb els pares. Si tractaven de negociar una sortida fins tard, o un cap de setmana a casa d'uns amics, es trobaven amb un mur de ciment, de manera que ben sovint els acabaven enredant. Aquesta mena de pares vivia en la inòpia informativa. Hi havia pares de tota mena, esclar, però també eren freqüents els pares aclaparats per les novetats socials, incapaços de gestionar els límits d'uns adolescents que disposàvem d'anticonceptius, admiràvem músics i poetes d'un nou món psicodèlic, i volíem fer la revolució. Sovint, aquesta mena de pares acabaven renunciant a imposar-se, perquè no volien passar per reaccionaris i franquistes, i acabaven dient: "Mira, nen, fes el que vulguis, ja t'espavilaràs".
No cal dir que, de grans, tant els adolescents que s'escapaven amb mentides com els que no tenien gaires límits ens hem hagut d'espavilar com hem pogut per construir, amb els nostres fills, uns límits negociats que permetin una relació sense cops de porta, males cares, incomunicació i mentides. Em sembla que, en general, ens n'hem sortit prou bé.
Fa uns dies, vaig sortir per anar a un sopar d'aniversari i vaig tornar a quarts de dues. La meva filla, que mira sèries fins a les tantes, va fer com si m'esperés: "Com és que vens tan tard?" Em va mirar de dalt a baix i va afegir, en la seva llengua de mil·lennista (no sé per què hem de fer servir l'anglicisme millennial), "segur que vas taja". Li vaig dir que, en efecte, anava una mica taja, però podia estar tranquil·la, havia tornat a peu.
Aquesta inversió de papers em diverteix. Però, ¿fins a quin punt deixarem que aquests aprenents d'adults, educats en la negociació raonada amb els pares, facin de pares i ens vigilin del tot? Ens van convèncer que deixéssim el tabac. Ara no suporten el plàstic i ens fan anar a comprar amb carmanyoles i bosses de roba. Ens diuen que menjar carn no és ecològic; se'ns estan fent vegetarians i alguns, vegans. I sí, als que som separats o pares o mares sense parella comencen a preguntar-nos amb qui sortim, i què fem, i on anem, i si la nostra parella fuma o beu. Francament, encara no estic preparat per a aquesta època en què, pel que veig al meu voltant, els fills diuen als pares què han de fer i què no han de fer. A veure si ho hem fet una mica bé i no ens ho fan gaire. O ho fan amb mà esquerra, sense ofendre'ns, que és la gràcia.
