Quan els testos no s’assemblen a les olles

Un dia una mare em va dir: “Jo tinc una paciència infinita i la meva filla no en té gens”. “Potser precisament perquè la teva és infinita, la seva és inexistent”, li vaig respondre. “Com?”, va exclamar sorpresa. Aleshores li vaig preguntar com ho portava, això de tenir una paciència infinita, i em va confessar que no gaire bé, que a vegades els altres abusaven de la seva paciència i havia de fer un esforç per no explotar. La meva hipòtesi era que la seva filla ho havia captat i havia anat a espetegar a l’extrem oposat. El que tenia al davant era un repte conjunt apassionant: calia que totes dues aprenguessin a tenir la dosi de paciència justa, ni tanta com ella ni tan poca com la filla. Li va semblar un plantejament interessant.

Aquesta és una de les coses que ens descol·loquen més a mares i pares. Veure que els fills i filles són el contrari del que som nosaltres o fan el contrari del que fem nosaltres. Ens pensem que si nosaltres som d’una determinada manera, ens haurien de sortir igualets o força semblants, i ens sorprèn molt quan no és així. Ens estranya tenir un fill molt inquiet si nosaltres som persones extremadament assossegades, o una filla molt rebel i inconformista si nosaltres som persones més aviat dòcils i conciliadores, que ens avenim al que sigui per estalviar-nos conflictes.

És ben cert que molt sovint els testos s’assemblen a les olles, però no sempre és així. En les famílies funcionen dues lleis contraposades: la de la imitació i la de compensació. La de la imitació diu que fills i filles copien o reprodueixen les mateixes actituds i conductes -o algunes de molt semblants- que tenim nosaltres. La de la compensació consisteix en adoptar i manifestar exactament les contràries. La tendència a escollir o a derivar cap al pol oposat és més forta quan les actituds parentals són poc saludables, poc sensates o poc sostenibles emocionalment.

Les mares i pares hem d’ajudar a créixer els fills i filles, però ells i elles també ens ajuden a créixer a nosaltres. Per això quan adopten actituds tan clarament contraposades a les nostres, en lloc de veure-ho com una provocació, una deslleialtat o un fracàs, preguntem-nos si no ens estan mostrant alguna qüestió en la qual hem d’ajudar-nos mútuament a trobar un punt d’equilibri intermedi i evolucionar tots plegats.