Fart de pantalles

Aquest estiu, com es podia esperar, hem ofert una gamma variada d’activitats als nostres fills. Platja, campaments, avis, cosins... Tot i així, molts dies la lluita ha estat aconseguir sortir de casa. El problema no és la calor, sinó el magnetisme perillós de les pantalles. Tot i que com a pares som conscients del potent reclam que representen els mòbils, els ordinadors, les videoconsoles o les televisions, no ens en podem deslliurar i a casa en tenim.

D’entrada no tinc res contra aquests aparells, que a tots ens han donat molts moments de diversió, informació i feina, però és evident que sense un control per part dels progenitors el seu ús en mans dels menors es converteix en un problema greu d’addicció. Aquestes ganes de només llevar-se i demanar pantalla, l’esmorzar amb presses, les nul·les ganes de sortir del sofà, encara que sigui per anar a jugar a la platja, aquesta trampa de marcar un temps d’ús que no compleixen, guanyant minuts i minuts amb la frase comodí de l'“Ara tanco” que no té final... En aquella última partida infinita, en aquell joc en línia del qual no pots marxar a la francesa, o aquella inajornable superació de nivell.

Arrencar-los de les mans aquests aparells i fer que treguin els ulls de la pantalla a vegades pot arribar a ser violent i desagradable. Perquè com a pare sempre tens aquell contrasentit de posar-te en la seva pell i ser conscient que el que et permet fer un mòbil o una videoconsola és molt intens, però també massa absorbent i excloent. A més, es pensen que els relaxa i que els fa estar connectats amb el món exterior, però això és a l’inrevés en el primer cas i una imaginació en el segon.

Sigui com sigui, és una lluita moderna entre pares i fills, en la qual els pares hem de saber donar exemple abans de reclamar autocontrol i proporcionalitat. Tampoc ajuda gens que referents dels adolescents siguin gent que ha aconseguit l’èxit a través d’una pantalla, i que la seva feina sigui oferir addicció a qualsevol preu i amb qualsevol mena de contingut. Abans, molts dels meus pitjors alumnes somiaven en ser futbolistes. Ara, veuen que potser no els caldrà aprovar exàmens si es fan youtubers. I acaba l’estiu i comencem el curs amb aquella alegria de tornar a la rutina, i potser els prohibirem utilitzar el mòbil a classe, però lluny de quedar farts de pantalles els farem obrir els llibres digitals i no trauran els ulls del que hi surti ni per mirar la cara de qui explica.