Reflexió sobre una absència

Quan era arquebisbe de Nova York, el cardenal John O’Connor (1920-2000) va animar els directors de les escoles públiques a enviar els seus pitjors alumnes a les escoles catòliques. “Els assegurem l’èxit”, els va dir. Aquesta declaració, que no és precisament habitual entre els jerarques catòlics, reflectia tant el tarannà del cardenal com el de les escoles catòliques nord-americanes, que als anys vuitanta del segle passat exhibien cofoies la seva fe, l’excel·lència dels seus resultats i una convicció ferma que tots els seus alumnes podien reeixir escolarment. Precisament per això la xarxa d’escoles catòliques nord-americanes va arribar a ser la que tenia més centres adherits i més bons resultats... del món. Avui la seva realitat és considerablement més humil. Però els darrers anys han començat a despuntar diferents projectes que es mostren disposats a reivindicar aquesta llarga tradició.

Aquestes noves escoles es guien per cinc grans principis.

1) Afirmació orgullosa del seu catolicisme.

2) Subsidiarietat (defensen que una organització complexa no hauria de fer res que pugui ser assumit per una organització més petita).

3) Arrelament comunitari.

4) Por saludable (són paraules textuals: healthy fear ) al tancament de centres (saben que si no fan les coses molt ben fetes aquest any, potser el que ve no podran obrir les portes). 5) Estabilitat metodològica (en comptes de variar de metodologies contínuament es mantenen fidels a un currículum centrat en els coneixements bàsics - back-to-basics - i a una cultura que no accepta excuses per al fracàs -no-excuses ).

Un jove professor d’aquestes escoles em va assegurar que no necessiten impartir educació emocional perquè el catolicisme és, en si mateix, un exercici permanent d’educació emocional. Òbviament es referia a la formació d’hàbits intel·lectuals i morals.

Sospito que ja no hi ha escoles catòliques a Catalunya. Hi ha, encara que cada vegada menys, escoles que es basen en valors o en principis cristians, la qual cosa sembla voler dir que es guien per un cristianisme depurat de l’agressivitat del dogma i dels rituals comuns, però modernitzat amb el discurs dels valors i la lluentor de la innovació pedagògica. Evidentment estan en el seu dret per definir-se com ho considerin més adequat, però en conjunt fa l’efecte que assistim sense sorpreses a la fi d’una època.