De mòbils i consentits
Tot just fa deu anys que va aparèixer el primer mòbil amb pantalla tàctil, càmera de fotos, reproductor de música, programari per enviar i rebre missatges de text i de veu, i connexió wifi per rebre el correu i carregar pàgines web. Poc després era imitat per moltes altres marques. Mai, en tota la història de la humanitat, no havíem estat tan atrapats per una eina o per un artefacte com ho estem pels mòbils. Hi ha l’excepció de les ulleres o les lents de contacte, però aquestes invencions només resulten imprescindibles per als que n’hem de fer ús, tot i que la cirurgia les comença a fer optatives. El mòbil, molt més que la destral de pedra, l’arada, el rellotge o la ploma, va sempre amb nosaltres i només ens en separem uns metres per dormir, per dutxar-nos o per prendre un bany a la platja. I ho fem tots. No ens podem queixar si els nostres adolescents viuen aferrats al mòbil, perquè els adults fem el mateix. En tot cas, hauríem de pensar en què ens està passant, i què ens atrapa dels mòbils.
El mòbil ens atrapa perquè és una màquina d’omplir el buit. Tots hem vist parelles als restaurants amb el mòbil a la mà. Hi ha hagut una pausa, un silenci estrany en la conversa, i un dels dos s’ha excusat que havia de mirar alguna cosa, i l’ha agafat. L’altre ha fet el mateix. S’han refugiat en el mòbil. Hi ha famílies senceres amb pares i criatures que substitueixen la conversa pel mòbil. Al metro i a l’autobús, abans de posar-nos a pensar en les nostres coses, o de mirar-nos la gent que puja i baixa, preferim el mòbil. El mòbil omple buits, silencis, esperes. Però això vol dir que elimina pensaments, mirades i converses.
El millor invent del món ens reclama l’atenció, ens xucla, ens diu “Mira’m de tant en tant”, ens atrapa amb els seus missatges i amb les seves ximpleries tafaneres... En definitiva, es comporta com una criatura que ens captiva però que se’ns torna consentida de tant que ens hi dediquem. Potser que comencem a pensar a educar-la una mica. No n’hi ha prou, com fem a tantes escoles, no consentint-los a les aules, llevat que sigui necessari per a algun treball concret. Hem d’educar els mòbils. No fer-los tant de cas. I al bus i al metro deixar que s’espavilin sols. Que ens deixin tranquils i ens deixin llegir, que és el que fa la gent al nord, on diuen que és neta i noble, culta, etc.
