“Ensenya a viure amb dignitat”

És dolorós això que t’explicaré ara. El gran dels meus fills va haver de marxar del seu país perquè les úniques feines que hi trobava les considerava indignes; indignes per com s’havia preparat i pel que li pagaven.

On va marxar?

Al Brasil. Va sortir d’una crisi i va entrar en una altra. A més, com a pare, és insultant haver d’escoltar impresentables que van dient que això de la mobilitat exterior és una cosa desitjable. És admetre que, d’alguna manera, has perdut un fill. Sí que de tant en tant parlem per Skype, però no és el mateix que tenir-lo vivint a deu quilòmetres de casa.

Et veig dolgut.

Resulta dur admetre que l’ascensor social que va funcionar per als nostres pares, ja no funciona per als nostres fills. Els pares van marxar d’aquest món deixant-nos més drets, més benestar, i la meva generació no pot fer el mateix amb els fills.

Estàs pendent del mòbil.

Aquí són les quatre de la tarda, però el meu fill petit s’està despertant. M’acaba de dir bon dia des de l’altra punta del món. Estudia als Estats Units.

Es porten quinze anys.

És una experiència molt personal, però no recomano que la gent tingui fills amb tanta diferència d’edat, perquè entre ells no hi ha hagut plena comunicació fins que no han sigut grans. Pensa que quan l’un acabava de néixer l’altre ja era adolescent. També jo, com a pare, he sigut força diferent. Quan tens quaranta anys veus les coses amb més profunditat i escepticisme. Un pare jove té més energia, més força, més ambició. I segurament això ho transmet al fill.

¿Ets crític amb la manera com fem de pares?

Hi ha una protecció excessiva, una infantilització dels fills. A mesura que els meus fills s’anaven fent grans, pensava en les coses que jo feia a la seva edat i em preguntava si ells serien capaços de fer-les. Jo treballo des dels catorze anys, i fins als vint-i-vuit vaig treballar i estudiar. D’altra banda, al mateix temps que els infantilitzem, gairebé tots els nens tenen a la butxaca un smartphone que és una finestra oberta al món, amb accés a absolutament tot, tant al que és bo com al que és dolent. No hi ha cap filtre ni protecció.

Tu vas ser mestre.

Sempre m’ha interessat molt l’educació, i veig que hem matat els mestres. Hem devaluat la seva feina. Veníem del franquisme i vam confondre autoritat amb autoritarisme. S’ha de prestigiar la professió de mestre. Haurien de passar un MIR, com els metges. Jo puc ser camioner o periodista sense tenir vocació. Però un mestre ha d’estimar amb intensitat la feina que fa. No podem permetre que algú es posi davant de vint nens dia rere dia sense sentir una profunda vocació. És un greu error. Si no millorem l’educació, el nostre país està destinat a convertir-se únicament en el lloc on el turisme ve a prendre copes.

Què et va ensenyar el teu pare que has volgut ensenyar als fills?

Digues la veritat, sigues honest i paga sempre el que deus. Això em deia sempre el meu pare. Seguir aquestes pautes et fa ser digne, però no només davant dels altres, sinó també davant de tu mateix. Un pare ha d’ensenyar a viure amb dignitat. Has d’ensenyar que és més important ser que tenir. Has d’ensenyar que vivim en societat per col·laborar, per ajudar-nos, per estimar-nos, per entendre’ns.

M’agrada això que dius.

Una de les persones que he entrevistat i que m’ha deixat més empremta és el filòsof Emilio Lledó, que possiblement és el pensador espanyol viu més respectat. Un cop li vaig fer aquesta pregunta: què és ser digne. I em va respondre que era aixecar-se al matí, posar-se davant del mirall i veure-s’hi.