25/07/2020

Tocar

2 min

M’acaben d’ajornar un concert i ja en van tres des que he tornat. Podríeu pensar que estic fotut, i tindreu tota la raó. També podríeu pensar que el principal motiu del meu desencís és econòmic i llavors ja no us podria assegurar que l’hagueu encertat del tot. Vull dir que està clar que necessito tocar per arribar a final de mes, com tots els músics d’aquest país. Però fa tants mesos que no ho faig que em passa com a tothom, m’he adaptat a no comptar-hi, a fer el cor fort i retallar totes les despeses més supèrflues fins al més bàsic. No, no estic emprenyat per això; ho estic sobretot perquè si no toco em sento inútil i incomplet, perquè pujar a un escenari fa que m’oblidi dels meus maldecaps ridículs i em fa sentir que durant dues hores que passen volant tot encaixa.

També hi ha un altre motiu per a la meva frustració, i és més fàcil d’explicar. Es tracta d’aquesta mena de cacera de bruixes enfocada de manera obtusa cap als concerts, com si fossin l’epicentre de tots els mals que ara tenim. Mentre la gent campa descontrolada per platges, terrasses, centres comercials i altres espais comunitaris, els ajuntaments i promotors es desdiuen dels seus festivals, comprensiblement aclaparats per les directrius i recomanacions dels que en teoria hi entenen. I, tanmateix, avui dia encara no s’ha documentat ni un sol cas de contagi en un recital. I no és pas per casualitat. Les mesures que regeixen els esdeveniments culturals són impecables. Distàncies controlades, mascareta obligatòria, neteja i desinfecció de cadires, fluxos independents per a entrades i sortides o agents de seguretat controlant el compliment de les normes en són només una mostra. No és d’estranyar que el meu amic Jordi, músic i promotor, em digui que ara mateix un concert és el més semblant a un quiròfan en qüestió de profilaxi sanitària. Té tota la raó.

Per això ara, més que mai, crec sincerament que cal anar als concerts, allà on se’n facin, esclar. De manera responsable, però amb un somriure gran com un cel d’estiu sota la mascareta. Els músics ho necessitem per sobreviure, és cert, però la societat encara més. Portem tants mesos rebent por i inseguretat que ens cal una dosi d’alegria i ganes de viure. Feu l’esforç, sisplau. Creieu-me que quan torneu a casa notareu que ha valgut la pena.

stats