L’efecte mirall: ‘Better Things’

Fa dos o tres mesos vaig descobrir que tinc una ànima bessona als Estats Units, més concretament a Los Angeles. Es diu Pamela Adlon i és la creadora i actriu protagonista de la sèrie de la HBO Better things.

Podria penjar-me la medalla i dir-vos que la vaig descobrir per mi mateixa al llarg de les hores ingents que dedico a mirar sèries i tal. Però no. La recomanació va ser obra i gràcia de Toni de la Torre (crític de sèries i company de suplement al Criatures), que va ser qui em va obrir els ulls. I des d’aquí vull donar-li les gràcies, gràcies, gràcies i mil vegades gràcies.

Perquè vaig seure davant la tele i vaig descobrir que la Sam, la protagonista de Better things, i servidora teníem molts punts en comú, molts! I vaig entendre que acabava d’experimentar l’efecte mirall, allò que tantes persones que llegeixen aquests articles em diuen, que s’hi senten reflectits, i que riuen d’alegria en descobrir-ho perquè saben que no estan sols.

Jo també vaig riure i al·lucinar per tantes coincidències (d’altres no tant), sobretot en l’essència d’aquesta progenitora dels Estats Units que cria tres menors d’edat a càrrec (MEC) -en el seu cas, tres MEC femenines- i que creu que es torna boja. O que es planta i es queda tan ampla. Que se les estima amb bogeria i no suporta que no la vulguin abraçar. Que pensa que un dia li petarà el cap. Que reivindica que té vida pròpia més enllà de les filles i li agrada sortir, lligar, ballar i beure, llegir i anar al teatre. Que té una feina que no sap mai si en tindrà. Etc.

Insisteixo, no és la meva rèplica. Hi ha moltes situacions que no són les mateixes. Algunes per sort, d’altres, mira, ja els hi compro. Però el seu esperit irreverent i el meu es miren i es peten de riure.

A l’últim episodi una de les seves filles extasia la Sam recitant un poema propi amb unes amigues. Al poema en qüestió les noies demanen als adults que no els estalviem la veritat per molt dura que sigui. I em va fer pensar en mi, en com visc i com ho comunico als MEC. En si els endolceixo massa la vida. I en aquesta reflexió, que ha trobat coses que sí que voldria canviar i d’altres que no, hi ha un dels tresors de la sèrie. Perquè m’interpel·la i em sacseja. A part de fer-me agafar ganes de pujar a un avió per anar a Los Angeles, buscar i trobar la Pamela, abraçar-la i dir-li: “ I love you, sister! ”