Escric durant la “Setmana Santa”. Acabo de llegir que a les escoles d’Euskadi manquen professors de la religió islàmica per donar resposta a les peticions de les famílies. Miro una enquesta i tres de cada quatre adolescents consideren els immigrants un problema. Ha acabat la setmana en què ministres i conselleres que van aparcar en un calaix els plans de convivència ara endeguen programes contra l’assetjament. Sento la por al cos veient com els joves francesos poden donar la victòria a la ultradreta. I... he d’escriure per a la plataforma Senderi.org sobre l’educació en valors a l’escola.
L’anterior llista, mínima, evidencia una reiterada manca de voluntat per planificar rigorosament com hem d’educar en els valors que conformen la vida en societat, on s’inscriuen tot aprenentatge i educació. Per què estem arraconant l’educació en valors a l’escola i repartim fàrmacs socials quan apareix una crisi?
Hem acceptat que algunes famílies reivindiquin els valors com a propis de l’entorn familiar i hem tolerat la seva exigència que els fills i filles no siguin educats en altres visions de la vida. Hem permès que l’escola sigui territori de les confessions religioses, de les seves necessitats de preservar i divulgar el dogma. Finalment, no hem fet patents els arguments amagats del mercat en una societat de capitalisme extrem, destinats a aconseguir que cap infant consideri i aprengui valors que posin en crisi la seva organització social.
Tanmateix, l’educació ètica global és irrenunciable. Els infants tenen dos drets que els pares no poden impedir: a tenir altres finestres obertes al món que no sigui la de la seva família, i a dominar un pensament crític que els ajudi a situar-se en l’allau contradictòria d’informacions a la qual sempre estaran sotmesos. No hi ha sortida al parany de les religions sense recordar que és impossible educar en els valors que hem de compartir si la religió és una assignatura a l’escola. Quan eduquem ensenyant ajudem els infants a ser persones que troben sentit a la seva vida descobrint els altres, que no tenen por a dubtar, que no accepten cap argument que no pugui ser discutit, que intenten no ser definits pels mercats, que mantenen el desig de saber, que volen ser ciutadans i ciutadanes implicats en els afers comuns.
