Els últims seran els primers
Les persones adultes sempre afirmem que estem a favor dels drets dels infants. És el que passa amb el principi de “l’interès superior del menor”. Però, quan apareixen les contradiccions, tot són oblits. A la pràctica real, primer som els grans i posem algunes paraules boniques per dissimular la hipocresia. És el que passa aquests dies amb els infants i l’escola. Primer són els adults pares, els adults professors, els adults governants, els adults amb diners. Tremolo cada vegada que sento un adult definir l’interès d’un menor.
Aquest interès primordial té tres dimensions indissociables. Davant un dret infantil i un dret adult, estem obligats a donar resposta en primer lloc al dret de l’infant. És molt clar: primer hem de garantir que tinguin escola i després garantir que el nombre de contagis adults sigui com més baix millor. Tenir escola va abans que la prevenció adulta. La prevenció de riscos laborals va per darrere del dret de construir entorns educatius adequats. El dret d’un professor a ser especialista d’una matèria queda molt per darrere d’organitzar la classe amb un grup estable i un projecte d’aprenentatge globalitzat.
L’interès primordial recorda que tenen una perspectiva diferent a considerar. La hipocresia sura quan oblidem que estem obligats a descobrir-la, a reconèixer que pensen, tenen arguments i viuen, també amb el que està passant, unes experiències singulars. Si mirem i escoltem, no posarem per davant determinats criteris de seguretat legal que fan difícil fer classe al parc o investigar al museu, posant la vida quotidiana entre els aprenentatges. Si mirem i escoltem, agruparem els infants per criteris comunitaris i no per rendiments acadèmics. Si mirem i escoltem, oblidarem demanar a l’escola control i bones notes. Deixarem que ells i elles puguin fer l’escola.
Finalment, aquest interès destaca que cap excusa justifica fer-los mal per donar compliment a uns altres drets adults. Sempre estem obligats a pensar com els afecten les nostres decisions. Uns pares preocupats en excés pels possibles contagis no poden privar el seu fill de les felicitats escolars (sense angoixa) que necessita. Preservar la salut biològica no pot provocar insània mental. Un mestre no pot privar els infants de les oportunitats educatives que alguns només troben a l’escola. No pot dir que no és cosa seva. Totes les crisis obliden primer la infància.
