Pasta gansa
Ara que ha passat el temps m’adono que la meva tècnica de no donar setmanada als MEC ha funcionat bastant. Quan en donava era un desori, i ens passàvem la vida negociant, fent préstecs i controlant-ne el retorn. Una mica per deixadesa, i molt per convicció, vaig abandonar el model de la menjadora pel de demanar amb justificació de despesa, i el d’incentivar l’activitat laboral.
La MEC número 1 ja fa temps que és autosuficient econòmicament. De ben petita s’empescava plans de negoci que semblaven de fireta però que acabaven obtenint un alt rendiment. Encara recordo quan amb dotze anys va col·locar un carregament de joies fetes amb feltre a botigues de Granollers. O quan venia cupcackes. O quan passejava gossos. La motivació no era tant fer-se milionària com guanyar prou euros per poder fer el que li passava pel forro dels leggings foradats sense haver de demanar ni un euro als seus progenitors. I ho ha aconseguit, i amb millores contractuals incloses.
El MEC número 2 aquest estiu va descobrir la realitat de la vida quan va treballar tres setmanes instal·lant vidres vuit hores al dia. Però ara que estudia, entrena i fa mil coses, li costa trobar espai per a una feineta que li generi ingressos. Jo, per encoratjar-lo, em faig la sorda davant els seus precs de fer-li un ingrés mensual. En lloc d’això m’estimo més que em vagi demanant el que necessita dia a dia. I, amb cert sadisme per part meva, cada vegada que ho fa li demano el per què, quants diners es gastarà, i li repregunto si ja ha enviat el currículum a la cadena aquella de botigues d’esports. Ell bufa, em respon amb desgana, es caga mentalment en la pesada de la seva progenitora (l’hi noto en com alça els ulls cap al cel) i jura que enviarà el currículum l’endemà mateix. Jo li dono el mínim que em demana. I no perquè sigui una garrepa, sinó per incentivar-lo a pencar i a tornar a guanyar-se un sou. I a gaudir-ne sense donar explicacions.
El MEC número 3 afirma que el seu objectiu a la vida és jubilar-se i gaudir de la paga. Cada vegada que ho diu li recordo que abans haurà de treballar, i que després el sistema de pensions haurà d’aguantar prou, cosa que no està del tot clara. Ell insisteix en el seu pla i mentrestant s’aprofita de la seva posició i em demana dinerets per anar al cinema o per comprar mangues. També per a kebabs i pizzes. Per sort, no té gustos cars...
