Doble 'check' blau
Cada cop que obro el WhatsApp em trobo com a mínim cinc persones enfadades. Sé que pot sonar com que soc un buscabregues i un impresentable però us ben asseguro que el motiu és molt més prosaic. Des de fa ja bastants anys, fart d’aquest estri diabòlic, vaig decidir que odiava molt el meu mòbil i aquesta manera tan maleducada amb què apareix enmig d’una trobada o un moment de calma i repòs. Com que soc de solucions dràstiques vaig decidir posar-lo en quarantena. Vaig anar a buscar un amic que, al contrari de mi, no fos un analfabet digital i vaig demanar-li un favor. Es tractava que em desactivés tots els avisos impertinents, els sonors i els visuals. Va ser oli en un llum, d’un dia per l’altre em vaig veure deslliurat d’aquest desfici postmil·lennial i per primer cop en molt de temps vaig tornar a poder gestionar els meus tempos comunicatius, que ja us aviso que no són gaire generosos. Ara, quan em venia de gust, obria l’aplicació i contestava amb la calma que es mereixen totes les interlocucions rebudes.
El problema, però, el tinc amb els meus interlocutors. Nou de cada deu se m’emprenyen. “Pots contestar, sisplau?” “Fa mitja hora que espero la teva resposta”. “És una mica urgent”. Enmig de la seva impaciència em parlen de coses que no entenc, de dobles checks blaus i dels que no ho són, i m’adono que aquest estri infernal fins i tot controla si has llegit els missatges o encara no. El que és bo del cas és que la immensa majoria dels textos no són de vida o mort, no exigeixen una resposta immediata; que la immediatesa que m’exigeixen és fruit del seu esclavatge per les coses apressades. I no, no em dona la gana de seguir-los el joc. Perquè hi ha coses que són urgents, però quan et diuen que ho són només una mica, estan dient que no ho són en absolut. I si no fos perquè ja els tinc prou emprenyats, m’agradaria dir-los que potser sí que soc un ranci i que tinc un problema amb els telèfons des de sempre, però que jo soc l’amo del meu temps i que tinc tot el dret del món a contestar (o directament no fer-ho) quan em vingui de gust, per molts checks blavosos que em delatin.
I, dit això, ara vaig a escriure al meu fill. I si no em contesta amb una emoticona en forma de cor ben gran, em sentirà.
