Soc una superatleta

Soc al llit, trinxada, amb les cames esgotades de caminar amunt i avall (el mòbil m’ha felicitat tres cops per haver superat els quilòmetres que considera saludables de recórrer), de pensar en treure el lluç del congelador, de buidar el rentaplats, d’escombrar el que en teoria ja estava escombrat, de guardar el que també estava guardat, de gastar la neurona enviant whatsapps per dir tu fas això, tu fas allò i tu allò altre, de treballar i tornar a casa i de camí comprar paper de vàter, perquè sempre estem a punt del desastre escatològic per escassedat, de cuinar i teledirigir perquè algú reculli i no calgui rerecollir.

Estic trinxada després de mil vegades d’obrir la porta de les habitacions dels MEC masculins i marejar-me d’espant pel guèiser d’objectes dispersos. De fer fotos probatòries del delicte d’incompliment de promesa de mínim (molt mínim) ordre. De rebre whatsapps amb notes acadèmiques ensenyables dels dos MEC masculins que no tenen altre objectiu que aconseguir que oblidi el delicte citat anteriorment. Esgotada de comprovar que ningú es presenta al domicili familiar durant hores per aprofitar la vida exterior fins al toc de queda i que em torna a tocar cuinar, i que com a molt puc provar de desenganxar el MEC número 3 dels auriculars i l’ordinador per esclavitzar-lo i alhora ser respectuosa amb els seus drets civils, i que mentre sopo no puc deixar de pensar en fer el que faig ara: jeure.

I he de dir que qui ho somia és la mateixa persona que ha criat tres MEC, que s’ha llevat nits i més nits per alletar-los amb servei urgent de delivery, per consolar-los on demand i per atendre’ls en servei de streaming. La mateixa que els ha pasturat per placetes durant segles. Que els ha carregat a coll fins que hauria pogut confondre el cos d’ells i el propi si no fos que era el cos d’ella el que es contracturava. Soc jo la que els ha llegit contes, còmics i etiquetes de xampú. Que els ha higienitzat sucant-los dins una banyera cada vespre de la seva existència infantil. Que els ha despullat i els ha enganyat per tallar-los els cabells i acabar amb la plaga. Que ha jugat amb ells amb el Lego a les sis de la matinada. Que ha suportat reunions escolars amb estoïcisme. La mateixa que els ha parit. I ara mateix, pensant-ho, en lloc d’una progenitora que s’assembla més a un trinxat de la Cerdanya que a un ésser humà em sento una superatleta. Perquè ho soc. Olé jo.