Custòdia compartida

Tots els nadons estableixen una primera relació afectiva, un vincle d’aferrament, amb una persona. No un grup o una categoria de persones, una persona concreta. La figura primària d’aferrament, o cuidador primari. Habitualment aquesta persona és la mare.

Tots els que tenim fills ho hem vist. Hi ha una edat en què l’infant, encara que estigui als braços del pare, plora quan veu que la mare surt per la porta. Més tard es quedarà content amb el pare, però durant un temps demanarà la mare i acabarà plorant si triga gaire. Encara més tard, acceptarà estar unes hores amb els avis o els tiets. Però només unes hores, i només si prèviament els ha conegut i tractat en presència de la mare (l’àvia que no ha vist mai és simplement una desconeguda). Al voltant dels tres anys (una mica abans o una mica més tard, depenent del caràcter de cada nen i de la confiança que tingui amb els familiars), acceptarà passar la nit a casa dels avis. Els primers cops, però, la cosa no està gens segura, i els pares prudents trucaran al sortir del restaurant o del teatre, i estaran preparats per anar a rescatar el fill que plora (i els avis atabalats). Només quan això s’ha aconseguit diverses vegades sense problemes els pares s’atreviran a fer una petita escapada de cap de setmana.

Cap parella marxaria de vacances una setmana deixant enrere un fill de dos anys. ¿A quina edat pensa vostè que seria raonable deixar un nen tot un mes al poble amb els avis, tot un mes sense veure el pare ni la mare? Doncs bé, conec un nen de vuit mesos que es passarà tot un mes -trenta dies- completament separat de la mare. Per ordre judicial. Marxarà fora amb el pare. Custòdia compartida. El jutge no ha dit, però, qui pagarà després el psicòleg. El nen fa pit, però el jutge, que és molt llest, sap que això no és cap problema, perquè la llet es pot treure i deixar a la nevera. Però és un detall menor; seria igual d’esgarrifós si prengués biberó.

Algú ha decidit que, per a un nen petit, el pare i la mare són exactament iguals, encara que la ciència i el mateix nen diguin el contrari. Algú ha decidit convertir els nens en petits nòmades, tota la vida passant d’una casa a l’altra, mitja setmana i mitja setmana, o quinze dies i quinze dies. Custòdia compartida s’està convertint en un eufemisme per no dir maltractament institucional.