'Crims' o Mercè Rodoreda?
El vespre que Carles Porta rebia el Premi Ondas al millor programa de ràdio, Crims, un periodista li preguntava per la versió en llibre del mateix programa: "¿Espereu que sigui tan exitós com el programa?" La resposta de Carles Porta em va semblar al·lucinant. Amb la seva veu didàctica, de mestre, va respondre que el llibre començava a ser una lectura recomanada als centres d'ensenyament, perquè resulta molt atractiu per als més joves. “Es tracta que els nois i noies llegeixin, i hi ha professors intel·ligents –cito de memòria perquè no he trobat aquest tall d'entrevista a la xarxa– que ja han descobert que als nois els atrapa molt més Crims que, posem per cas, la Mercè Rodoreda, que és una gran escriptora però que no connecta tant amb ells”.
Els alumnes, ¿han de llegir llibres del cànon literari, o llibres que els atrapin? Crec que renunciar al cànon literari equival a renunciar a la riquesa lingüística, a l'art de la paraula, i relegar la llengua a l'ús familiar. Rodoreda, com Joanot Martorell o com Josep Carner, ens conviden a explorar tant les possibilitats de l'idioma com la profunditat de les coses de la vida. Em sembla que Crims no pot, de cap manera, acomplir aquesta funció. Ja ho sabem, que hi ha coses més fàcils de llegir, però l'educació no és l'àmbit del text fàcil, ni de la història, la filosofia o les matemàtiques fàcils i sense esforç. En l'àmbit escolar, a més, es llegeix amb l'acompanyament dels professors.
És imprescindible, però, que hi hagi una cultura de l'entreteniment en català. Que hi hagi productes atractius a la ràdio i la televisió, per a un públic ben ampli i en català. Aquest és l'àmbit propi d'una proposta com la de Crims, i no el de l'educació. Tant de bo es trenquessin més sovint les fronteres entre entreteniment i cultura, com passa en tantes obres de Shakespeare, en les òperes de Verdi, en la pintura de Velázquez o en el cinema de Hitchcock o de Kubrick. Però això passa poques vegades. Mentrestant, massa sovint, es confonen els termes. La cultura, presonera de les lleis del mercat, mira de ser entretinguda –ho veiem molt especialment als museus–, i l'entreteniment reivindica la seva ambició cultural, com quan es parla de l'art del futbol i de Messi com d'un artista genial. Només un elitisme classista proposa una separació radical entre cultura i entreteniment. Però que no hi hagi fronteres no vol dir que els ensenyaments que reps llegint la Rodoreda o llegint Crims siguin, si fa o no fa, els mateixos. Ni de broma.
