Em costarà

Són quarts de cinc de la tarda i fa més d’una hora que em barallo amb un text que hauria d’haver entregat ahir. Si aixeco el cap puc veure la meva dona treballant davant l’ordinador, amb la punta de la llengua mig escapant-se-li dels llavis, senyal inequívoc que està concentrada en el que sigui que fa. De fons se sent el so de la pluja que pica sobre el sostre de vidre de casa, serena i medicinal, mentre la tassa de te amb llet se’ns refreda damunt la taula.

Clarament estancat, decideixo ventilar el cap una estona i, tot seguit, sento una necessitat imperiosa d’anar a veure què fa l’altre inquilí de casa. Des que ha arribat d’escola, i un cop ha berenat, s’ha tancat a l’habitació, de ben segur per xatejar amb els amics de classe o per fer una partida online amb el Víctor. Així que decideixo pujar al pis de dalt i robar un petó al meu adolescent preferit del món mundial.

Quan obro la porta de la seva habitació el paisatge que em trobo, no per conegut, deixa de ser menys desolador. El terra és un batibull de roba rebregada, quaderns a mig omplir i bosses buides de patates fregides. Damunt del llit, que encara està per fer, jau el rei de la casa, amb els auriculars posats i el mateix posat de la seva mare. M’hi acosto sigil·losament i poso la meva cara entre la pantalla i ell. “Fes-me un petó”, li demano tot decidit, parant la galta davant el seu rostre. Però el que rebo és un cop de mà violent i sobtat, fent-me fora del seu camp visual com si fos una mosca empipadora. Em quedo tan glaçat que no me’n sé avenir.

De males maneres li foto quatre crits i baixo les escales rabiüt i encongit. El cor em batega d’indignació i tinc un nus a l’estómac que, coneixent-me com em conec, sé que costarà de marxar. Un cop assegut, la meva dona aixeca el cap i em diu el que no vull sentir, que he de començar a assumir que ja no tinc un marrec a casa i que he de respectar el seu espai personal encara que em faci mal.

Ara són quarts d’una i aprofito que dorm per tornar a entrar a la seva habitació i robar-li el petó que em devia. Quan torno al llit m’aferro a l’escalf guaridor de la meva dona. Sé que dorm però no puc evitar dir-li ben fluixet: “Sí, ja ho sé, tens raó, però què vols que et digui, em costarà”.