Coses que pensava fa anys

Quan siguin grans podré fer el que em roti. Que estic contenta d’haver-los tingut, eh, però podré fer el que em roti. I tindrem converses magnífiques i serà molt interessant. Segur que els apassiona tot. Segur, segur. I soparem junts parlant de qualsevol tema que ens vingui de gust. Que bonic que serà. Perquè quan siguin grans per fi podré dormir seguit més de dues hores, i això farà que estigui de més bon humor. És només això. Una mica de son de qualitat i de quantitat i ja no m’importarà que dels cinquanta macarrons només un vagi a la boca i els quaranta-nou restants vagin a terra. I que quan dic “va, que ho estàs fent molt bé, això de menjar sola”, no se’m notarà que estic cansada de fregar salsa de tomàquet corrosiva de les rajoles de casa. Ja ho sé, que tindré altres assumptes que m’irritaran, però segur que no tant. O sí, però repeteixo, hauré dormit i, esclar, ja no seré una zombi passiva-agressiva.

I una altra cosa que em sembla magnífica, de quan siguin grans, és que podré asseure’m a les terrasses del barri a fer un cafè o una cerveseta, tota tranquil·la, i no caldrà que els persegueixi. Que sí, que ja ho seran, que no voldran ni venir a veure’m. I què? Després de tanta intensitat com visc ara, no em sabrà greu, gens de greu, ni una gota de greu, entrar a casa i que ningú em respongui. Quina alegria serà, de fet. Perquè, ara, fins i tot el lloro dels veïns ha après a dir “mama” amb la veu de tots ells, de la menor d’edat a càrrec (MEC) número 1 i, de tant en tant, del 2 i del 3. La gent exagera quan diu que llavors hauré d’adoptar un gos perquè tanta indiferència em ferirà. Beneïda indiferència, perquè ara moc un dit i ja salta l’alarma: “Mamaaaaaaa!”, caguntot.

I escolta, que quan siguin grans també els podré espiar com dormen i pensar que són preciosos. Ah, i per evitar morir del gas tòxic que diuen que emeten les seves sabates i roba suada em compraré una mascareta. On podré aconseguir una mascareta? Suposo que a la ferreteria, oi? Ui, una mica complicat, però segur que ja m’espavilaré.

Però segur que el millor de quan siguin grans és que seré persona, no un apèndix que subministra béns materials i proveeix d’aliments i que fa de taxi i de monitor d’esplai. No, el que em ve més de gust precisament és que llavors tindrem una relació equilibrada, madura, ideal. Segur, segur. Seguríssim (santa innocència...).