06/06/2020

Un article diferent

2 min

Les he passat de tots colors, en aquest confinament. Morades, negres i retorçades. No ve al cas per què ni quan. Han sigut diferents els motius i els moments. El cas és que l’he passat magra i que estar amb els meus fills, aquests majors i el menor d’edat a càrrec, els meus MEC, m’ha donat una escalfor que m’ha salvat de tot. Ells ni se n’han adonat, del que eren per a mi. De com m’han salvat. Ells han fet la seva i han sigut, com sempre, sorollosos, repunyeters, esquerps, divertits, uns galtes i uns trossos de pa beneït. Però jo sí que he rebut el que havia de rebre, el seu ser, i el seu fer, la seva presència, i he pensat “que bé que vaig fer de dir que sí, que endavant amb tenir fills, tenir els MEC”. Vaig ser jo qui va dir que d’acord, i que som-hi una altra vegada, i que, què carai, què fem esperant a tenir-ne un altre, el tercer, si la vida passa ràpid. I ara són amb mi i les seves veus de joves i de nen que es fa noi em fan dir que sí, que quin encert.

Escric i escolto el MEC número 2 i el 3 rient i barallant-se com gossos de la mateixa cadellada. Fan molt mal de cap si me’ls escolto, i vull calma, però estan vius, i al final ric, perquè estan vius i estan sans i em donen una energia que no em dona res més. L’escriure, el crear i el comunicar, potser. O gairebé. O empatats. És que la meva feina també em dona la vida i quan ho escric sé que tinc molta sort perquè no tothom té tantes coses bones com uns fills que t’estimes i que l’envolten, i una feina que et connecta directament amb la felicitat.

Això no vol dir que de vegades la convivència no se m’hagi entravessat. De vegades no han estat prou per a mi i m’ha costat engaltar-ho. Però sí que hi han estat, més del que em pensava. Hi han estat com els tocava i, si no, ja els ho he fet saber, que per això tenen una mare, una progenitora, que no calla i que els diu “ara m’has de dir t’estimo”, “ara m’has cuidar i abraçar, però de debò”. I ells ho fan ni que sigui perquè calli. I perquè saben que tinc raó.

L’he passat magra i a estones encara l’hi passo, que aquest confinament no és gratis per a ningú. Però jo els tinc a ells i els tinc bé, i amb ells puc aixecar-me quan caic, i ballar i riure, i recordar que tinc cap i idees i ganes i de tot. I tants projectes i tantes històries i tantes paraules que rebento de ganes de dir-les i escriure-les. Com aquestes. I ja sé que m’ha sortit un article diferent que potser no fa riure. No com els altres. Però aquest és l’autèntic acudit.

stats