Constipats en temps de pandèmia
Ja m’està bé per fer acudits dolents. Tot va ser escriure sobre els mock exams del meu nen i comparar-los amb els mocs que decoraven el seu nasset quan era petit i notar l’endemà que m’estava constipant. La culpa és meva, vaig voler fer el valent anant a Londres de nit per veure els llums de Nadal i quan tornàvem amb tren des de King’s Cross ja vaig notar que em rajava la candela. Aquella mateixa nit em va baixar a la gola i vaig acabar regalant a la meva dona un concert de roncs en clau de tos que trigarà dies a perdonar-me.
No va ser fins que em vaig aixecar l’endemà que vaig adonar-me de com ens ha canviat la pandèmia. En comptes d’un got de llet calentona, el primer que em vaig trobar damunt la taula per esmorzar van ser cares llargues i un test d’antígens, en dejú, per si m’havia de tancar a l’habitació quinze dies. M’hauríeu d’haver vist la cara. Sí, ho sé, amb tants viatges de Londres a Barcelona hauria d’estar-hi acostumat, de totes les PCR que porto a les fosses nasals, però us asseguro que em fot la mateixa angúnia del primer dia. Tant és, vaig menjar els cereals amb el nas ben burxat i la gola rasposa. Aquella mateixa tarda ja m’havia quedat sense veu, que segons com t’ho miris no és mala notícia, si no fos perquè tres dies després tinc dos concerts seguits a Cabrianes i Arbeca i no m’agradaria pujar a l’escenari i semblar la granota Gustau de Barri Sèsam.
Ara bé, no tot han estat males notícies. El meu nen, el mateix que quan arriba a casa es tanca a la seva habitació sense dir ni ase ni bèstia, porta dos dies cuidant-me amb una dedicació insòlita per a la seva edat. Em puja al llit les infusions i els sucs de llimona amb mel que fa la mama, ve cada deu minuts per saber si em convé alguna cosa i fins i tot em fa petonets al front quan es pensa que estic dormint. És ben bé com si ens haguéssim canviat els papers i ara sigui jo la criatura petita i ell el progenitor. O potser és que ja em veu granadet i comença a patir per la meva salut. A veure, la meva dona se’n fot i diu que quan el tinc a prop hi fico més pa que formatge, però què voleu que us digui, si tossint una mica més del compte el tinc així de carinyós, trobo que val la pena fer una mica de qüentu, oi que m’enteneu?
