LA PITJOR MARE DEL MÓN

Confessions a taula

Tots els cursos escolars són importants, però alguns tenen més transcendència que d’altres. El vertiginós pas de la llar d’infants al descomunal P3 el recordo perquè estava convençuda que mai més podria tornar a mantenir una conversa en directe amb cap mestra a la sortida de l’escola! Encara ric en recordar-ho, sobretot perquè amb les mestres i els mestres següents sempre hi he tingut llargues xerrades, fins i tot de vegades massa rotllíferes per part meva.

El pas a la secundària inclou les paraules terror, incertesa, dubtes, crits, esgarips continguts... i al final, tampoc n’hi ha per tant, em dic ara. Tot i que, com acostuma a passar a casa meva, les coses no sempre han anat com havien d’anar, i potser el menor d’edat a càrrec (MEC), els seus progenitors o el centre escolar no l’han encertat. Però ho hem superat. Els canvis, per tant, no ens haurien d’espantar. Però aquest final de curs que ja treu el nas representa tres finals d’etapa. Tres! I l’altre dia, a taula, dos dels MEC van confessar els seus temors.

NOVES ETAPES

La MEC número 1 enfila cap a la vida universitària, i de la mateixa manera que quan estava a punt de començar 1r de primària es va mostrar indignada perquè la seva mestra pretenia que acabés l’any sabent fer sumes i restes portant-ne, ara diu que es veu massa petita. Que la gent universitària fa més embalum que no pas ella. Que són més grans, coi. I que això no pot ser. Per sort, el MEC número 3 li va recordar que ell sí que té un problema. El curs que ve comença 1r d’ESO i al seu costat els elements que estudien batxillerat semblen éssers afectats de gegantisme. Això va calmar la MEC número 1, que va admetre que el seu germà petit ho tenia més cru. I ella mateixa es va receptar la solució: “Només em fixo en els d’últim any, suposo, i els de segon deuen ser igual de pringats que jo”.

Aprofitant l’avinentesa els vaig preguntar com anaven de nervis. La gran va bufar i el petit va sospirar i va alçar els ulls com si elevés una pregària a Songoku perquè el protegís de tots els mals. I per espolsar-se l’electricitat del cos, tots dos van apuntar al seu germà, el MEC número 2. Ell també viurà un gran canvi. Comença batxillerat i sap que ara sí que sí. Que fins ara ho feia veure però ara va de debò. Fa uns mesos va sofrir un conat de retirada quan en va ser conscient, i va insinuar que les matemàtiques de batxillerat eren pitjor que tots els mals tancats dins la caixa de Pandora. El pare de les criatures i jo vam fer com que no l’escoltàvem, i va colar. Fa dos dies ja parlava del curs següent amb convenciment, i a mi se’m va escapar la rialleta. Escoltar els MEC és imprescindible, però que ells se n’adonin, de vegades, no cal. Així i tot, me’n vaig a comprar infusions de til·la al majorista, per si les mosques.