El futur

Quan els menors i la major d’edat a càrrec (MEC) eren petits i parlava amb altres progenitors que tenien els MEC més grans, sempre els feia la mateixa pregunta: “I què, i què? ¿Molt millor quan són més grans?” Ser progenitora no m’ha resultat mai especialment fàcil. No he tingut un do natural per exercir-ne i en molts moments he sentit, i encara sento, que tot plegat és molt feixuc. Però molt. No sempre, esclar. Però no he sigut, i a aquestes altures ja no seré, una dona que navega entre el caos, el brogit i la fúria, amb un somriure als llavis, parlant amb veu dolça i musical. Aquesta imatge serena i angelical no soc jo. No ho visc precisament com un triomf, però sí que sento que la sinceritat d’explicar-ho és un guany.

Aquesta feixuguesa la vaig viure ben aviat, pocs dies després de néixer la MEC número 1. Els tres primers mesos se’ls va passar bramant per culpa dels refotuts còlics. No sabia què fer, i el fet que l’olor materna no la calmés, tal com juraven els encara més refotuts manuals que m’havia empassat, em va desconcertar primer, entristir després i cabrejar finalment. Llavors venia algú que tenia un petit MEC d’un any i jo deixava anar la pregunta: “I què, i què? ¿Molt millor quan són més grans?” I aquell progenitor, si era bona persona, m’enganyava i em deia que sí.

Primer van ser aquells tres primers mesos inoblidables, després els mesos següents, quan la MEC no volia estar-se sola a la ganduleta més de cinc minuts, després quan va tocar amb els peus a terra i va convertir-se en una petita Speedy Gonzales, i més endavant quan va tenir el petit detall d’agafar la varicel·la un 31 de juliol. Per no parlar de quan va aparèixer el MEC número 2, que dormia com un sant baró, però que va provocar uns atacs de gelosia històrics en la seva germana, i també quan ell mateix va posar el peu a terra i va començar a caminar als nou mesos i es va convertir en un supermegaextra Spee-dy Gonzales, quan s’escapava del bressol perquè no volia dormir. O quan va aparèixer el MEC número 3 i vaig haver de fer repòs abans, i després ell va haver d’anar a la incubadora... Sí, ja paro. Ja paro. Només era una petita mostra per si algú pensava que exagerava quan feia servir el terme feixuc.

Encara ara em descobreixo preguntant de tant en tant a altres progenitors com és la vida amb els MEC de vint anys o més. Però ara ja no ho faig tant per mi com per ells, pels menors i la major d’edat a càrrec. Perquè els uns estan empantanegats en estudis que no els fan especial il·lusió, o perquè l’altra tot just comença la carrera i veu lluny el moment d’acabar i llançar-se a la vida de debò. I quan aquests progenitors amables m’expliquen meravelles dels seus fills, que ja no són MEC, jo ho explico als meus, i tots plegats ens animem, imaginant aquest futur brillant, ara mateix, en el present.