Hi ha qui diu que el cine musical és irreal. No els falta raó. Desgraciadament no és habitual veure gent cantant i ballant pel carrer. Hi ha qui defensa que l’augment de les propostes de cine de terror obeeix a la realitat social. L’èxit del cine de zombis manté alguna relació amb realitats que creiem mortes però que sorgeixen inesperadament per demostrar-nos que de mortes no en tenen res. Només cal pensar en la presència que té el franquisme en la nostra societat. Podríem establir amb els nois i noies de batxillerat una mena de treball-joc que consistiria en associar títols del mag del suspens amb la realitat que vivim.
L’home que sabia massa. El podem concretar amb aquests experts que surten a la tele i ens alerten. De nom Argimon o Simon. Què ens oculten? Estem sota L’ombra d’un dubte que ens produeix Vertigen. I, esclar, necessitem bocs expiatoris i busquem culpables i molts d’ells són com el Fals culpable, un dels temes centrals de l’obra de Hitchcock. I vivim temps estranys, com estrany és el pacte que fan els dos homes a Estranys en un tren. I estem pendents de la vida del carrer i potser ens comprem un telescopi per tafanejar la vida dels nostres veïns, com passa a La finestra indiscreta, i descobrim que aquell company amb qui sempre hem parlat cara a cara ara ho fem de manera tecnològica, i la pantalla com una nova finestra ens fa descobrir que té una reproducció d’El crit de Munch i entenem moltes coses. Hem vist com els animals ens començaven a envair. Porcs senglars pels carrers i ocells a les finestres. Gavines al carrer al costat dels coloms. I ens hem sentit inquiets per aquesta invasió, per aquest intent pacífic de recuperar el que mai havia estat nostre. I res, que tot plegat ens porta a una mena de Psicosi on no sabem qui o què tenim enterrat al soterrani de casa. Amb la mort als talons i al costat dels llits hospitalaris. Encadenats a una realitat que ens angoixa. Mirant que no ens convertim en Nàufrags d’una barca que algú pot fer ancorar a un port que no desitgem.
A aquests títols hi afegim On és la casa de l’amic?, que no és d’en Hitchcock sinó d’en Kiarostami. Aquesta casa és l’escola, cada escola d’aquest país que tenim situada a la intempèrie però que encara està fonamentada en l’esperança i en la recerca de sentit.
