Després de dos cursos d’escola bressol (i de monòlegs més que diàlegs), tenia tantes ganes de poder preguntar “Què heu fet avui a l’escola?” i que em responguessin alguna cosa amb sentit, que ara no me’n sé avenir. “Avui hem fet pastilina” (costen tantes eles i is), “Avui hem fet psico” (psicomotricitat, per als no experts en argot escolar modern). Perquè ara ja no es porta, això de la gimnàstica, i que nens de tres anys facin educació física sembla més aviat excessiu. Però “la mama sí que fa nàstica”. Molts dies (bé, pocs, sí) vaig preparada per anar al gimnàs després de deixar-les a l’escola: “I avui vas al gimnàs?”, em va preguntar la Joana un dia. “Sí”. “I el papa?” “No, el papa no hi va”. “Ah, només ho fan les noies?” De moment a casa nostra, sí...
Ara que ja tenen un horari (que ja hem penjat orgullosos a la nevera), també em pregunten com és el meu. “I tu quin dia fas nàstica?” Economia del llenguatge en estat pur. Si ja s’entén amb mitja paraula, cal tota? ¿Que no és el que fem nosaltres amb mani, tele, Gene, logo i no sé quantes més? Passa a la majoria de llengües. Això sí, amb els noms propis, sembla que en català la manera tradicional de fer-ho era agafant la part final: Rat de Monserrat, Vador de Salvador, fins i tot ho hem fet amb noms castellans (Siscu de Franscisco o Mingu de Domingo), però avui dia es fa de tot, segurament es talla més per darrere per la pressió del castellà. Ara bé, sens dubte (la tradició potser l’ha marcat el llenguatge infantil, per què no?), per als aprenents de parlants, és més fàcil i freqüent escurçar per davant: “On és el sèn?”, em va preguntar un dia la Joana quan vam entrar en una ermita. “Quin sèn?” “El sèn que fa missa”. Quin havia de ser si no?
