‘Boy scout’

No se’n sortia de cap manera. Feia més d’un minut que una senyora gran intentava treure un dels carros de la filera on estaven apilats i alguna cosa no anava bé. No era d’estranyar. Són carros de supermercat, orfes, sense manteniment, maltractats milers de vegades per gent apressada que sempre va tard.

A casa sempre fan broma de la meva tendència a ajudar les padrines i la gent gran en general. Em diuen que tinc esperit de boy scout. Què voleu que hi faci. M’encanta carregar la seva maleta quan pugen al tren o traginar-la si hi ha escales. I el bo del cas és que ho faig per pur egoisme, em fa sentir una mica més en pau amb mi mateix i em reconforta mirar el posat que fa la gent quan és ajudada per un estrany, aquesta mirada d’agraïment mut que et regalen i que explica de manera tan clara i cruel la manca d’empatia que ofega les ciutats i la gent que les omple.

Un cop al seu costat, vaig notar que la dona era molt gran i que les seves mans tremoloses no tenien prou força per desencaixar el carro. De manera curosa per no espantar-la (en aquest país qualsevol contacte físic, per molt subtil que sigui, és considerat gairebé com una agressió), vaig indicar-li en un anglès macarrònic que amb molt de gust l’hi trauria jo. El problema era que jo tampoc podia. Allà ens teníeu, la padrina agraïda explicant-me que cada dia li passa el mateix i jo sacsejant tot el tren de carros sense gaire fortuna. I llavors, com una fuetada, va arribar la seva veu: “Us faria res agafar el carro d’una vegada? És que hi ha gent que treballem i tenim una mica de pressa”. Em vaig girar incrèdul. Amb la pinta ja pagava. Massa estupenda i massa maquillada, com una puput, amb aquell posat tan popular últimament d’haver trepitjat merda.

Abans que pogués dir-li res ja havia agafat un altre carro d’una revolada i marxava embafada de perfum i ben indignada cap a la secció de congelats. I tal qual marxava alguna cosa gens empàtica em va sortir de la boca: tot un reguitzell d’insults i paraulotes impossibles de reproduir i molt poc adequats per a un boy scout com cal. No patiu, però, ningú se’n va adonar. Amb la ràbia i la indignació tot el que em va sortir va ser en català. Perquè després diguin que saber idiomes no serveix per a res.