Bicis i candaus
La felicitat és una cosa molt semblant a anar en bicicleta costa avall. Aquesta és una de les lliçons que hem après des que som en aquest poble d’Anglaterra. Suposo que hi té molt a veure el fet de no tenir cotxe i d’haver-nos de desplaçar a tot arreu com si estiguéssim fent un remake de Verano azul. El cert és que hi ha alguna cosa gairebé proustiana en el fet de tornar a anar en bici, com si tornessis a tenir dotze anys i tots els maldecaps es ventilessin amb la brisa que et colpeja la cara. Sort n’hi ha que la naturalesa és molt sàvia i quan estàs a punt d’ofegar-te en la nostàlgia dels temps perduts arriba un carrer costerut i t’ofegues, sí, però per la falta d’oxigen, que és una sensació una mica diferent.
L’altre dia vam anar a un poble de la costa, enyorats com a bons mediterranis d’una mica de blau de mar. Quan el sol ja no picava tant vam decidir llogar unes bicicletes i anar a l’aventura, buscant cales amagades i racons dignes d’Instagram. A cada revolt que gestionàvem amb els frens i les marxes se’ns destapava un nou paisatge de postaleta. Els penya-segats de pedra blanca, el sol que queia esgotat damunt el mar... Era tanta la bellesa, que vam decidir parar un moment i baixar a peu fins on els musclos minúsculs i les algues verdes i marrons tocaven la sorra. Quan vam tenir les plantes dels peus prou esgarrinxades vam decidir tornar al poble. El sol era ja una cirereta a punt de ser engolida per l’horitzó. Vam ficar la clau al candau de la bici. “No va”. “Com que no?” “Dona-me-la a mi”. “Ostres, que fort, no puc treure el candau”. “Prova-ho al revés, que els anglesos són així d’especials”. “Papa, ¿que no tornem? Tinc gana!” “Cagonlou! Mira que si ens hem de quedar aquí tota la nit...” “Excuse me, can you help me? We can’t unlock the bike! ” “Aquest home es deu pensar que la volem robar”. “ Thank you anyway! ”
Una hora llarga més tard ja no es veia el sol, ni el mar, ni els penya-segats ni res. Era negra nit. Nosaltres estàvem dins un cotxe ple de llaunes buides d’un home que ens havia vingut a rescatar. Quina manera més tonta d’acabar el dia. Això sí, havíem après una nova lliçó. La infelicitat és una cosa molt semblant a una bici immobilitzada per culpa d’un candau defectuós.
