Benvolguda Ariadna (Oltra)

M’he proposat escriure’t aquesta carta per pujar-te la moral. Espero que la puguis llegir. No ho vull donar per fet, que és una cosa que fa molta ràbia quan els progenitors amb qui et creues tenen els menors d’edat a càrrec (MEC) ja grans (i fins i tot són majors d’edat) i obliden què passa quan, com tu, els MEC són petits i no et queda més remei que seguir-los el ritme sí o sí. 

Vam poder parlar cinc minuts, servidora des de la relaxació, igual que la Kras, l’amiga que m’acompanyava. Veníem de visitar una exposició i caminàvem tranquil·les, com diuen alguns MEC adolescentis communis, amb el flow. I això que parlàvem precisament de l’adolescentis communis de la Kras, i no des de la flow vivència... Però el nostre cos es desplaçava amb calma caribenya mentre que tu avançaves pel carrer amb electricitat novaiorquesa. Per això ens vas veure, perquè els teus dos ulls passen aquella època que multipliquen la seva visió i el seu radi d’acció fins a convertir-se en uns estris d’espionatge i detecció d’activitats anòmales dignes del Mossad.

I et volia explicar que aquelles dues pájaras que venien d’una exposició a les sis de la tarda d’un dia laborable seràs tu d’aquí uns anys. Que ja sé que ho saps, però que va bé que des de l’empirisme algú t’ho certifiqui. Que no sigui autoengany de dies tremendings, com aquell dia, anys enrere, que vaig comptar quantes setmanes quedaven perquè el MEC número 3 en fes divuit. I la suma em va resultar tan descoratjadora que vaig abaixar les meves aspiracions que en fes setze. I mira, ara en té quinze i el meu software visual s’ha espatllat perquè ja no em cal detectar tanta situació anòmala. O el que em cal, ara mateix, és no veure segons què. I ningú em demana que li carretegi bosses i motxilles i la calor de la tarda és per ser viscuda des la immobilitat d’una sargantana budista i no des de la incomoditat d’haver de travessar la ciutat fent de guardaespatlles de dos petits MEC. 

No t’ho volia explicar, per no fer sang, però ho faré perquè t’ho agafis com un puntet de llum real. Quan et vam deixar ens vam fotre dos gelats assegudes a la placeta Sant Miquel, observant els MEC que jugaven al nostre voltant, i dient: “Que bufons”. T’ho juro, Ariadna, tot arriba. Paraula de pitjor mare del món.