Fer-se del Barça ara

Imagineu-vos que d'un dia per l'altre, inesperadament, us aficioneu al futbol, i que tot seguit decidiu ser del Barça amb l'apassionament desfrenat que caracteritza a un seguidor adolescent. De sobte, aprendre a emocionar-se amb un gol impossible al darrer minut, aquella passada feta sense mirar, el dríbling en un pam de terreny, l'aturada felina del porter a la tanda de penals. Sembla bonic, oi? Doncs això és el que li ha passat al meu fill i, creieu-me, no és gaire agradable de veure.

No em malinterpreteu, la seva febre culer ha estat el regal més sorprenent que m'ha fet de la pandèmia ençà. I és que no us podeu fer a la idea la manera com mon fill arribava a passar del futbol fins no fa gaire. Amb ell al costat vaig viure nits màgiques a Stamford Bridge i a Wembley, cridant com un energumen, de genolls a terra, mentre ell em mirava amb una barreja d'incredulitat i displicència, com dient-me "papa, que no ho veus que fas pena?" Tota una tradició culer entre els Gavaldà de generació en generació, des de l'avi Martí i els seus insults tan característics ("carallot, andròmina!") passant pel pare, amb un caire més mesurat, trencada en mil bocins pel meu hereu, sense pietat ni anestèsia local. No, el problema no és que sigui del Barça, el problema és que ho sigui ara. Que hagi triat la ressaca més descomunal de futbol mai vista per l'afició. Perquè el Barça les ha passat molt magres, ja ho sé. Soc prou granadet per recordar els deserts sense cap trofeu, quan guanyàvem la Recopa i semblava que havíem conquerit l'Everest. El que passa és que mon fill no s'ha perdut qualsevol Barça, s'ha perdut el millor de tota la història del club, l'excel·lència absoluta del futbol.

Per això em fa mal veure'l amb el cap cot quan hi ha una desfeta. Se’m trencava el cor quan em deia que portava cinc clàssics sense saber què és guanyar els blancs. "Què hi farem", li deia. "Haurem de prendre paciència, fill meu, almenys sembla que la cosa es va arreglant". Quines coses, uns dies més tard, ens enviàvem missatges mentre el nostre equip feia una repassada a l'etern rival. "Tu ja m'ho deies, papa!". I tot i no veure'l, la seva alegria em va fer més feliç que quan Koeman va clavar aquella falta a Wembley.