Banyar-se sol
Aquest cap de setmana que ve per fi estrenaré la piscina comunitària de l'apartament on visc quan vinc a Catalunya. Sí, ja ho sé, no sembla una fita gaire destacable, fins i tot per a un article estival d'un diari fet en una llengua minoritzada. Però, encara que no us ho sembli, aquest fet per a mi suposa un abans i un després. Vol dir que per fi seré a Catalunya amb la meva dona i el meu nen rabiosament adolescent.
I és que, si bé he estat un parell de setmanes amb la piscina al davant, no hi ha hagut manera d'estrenar-m'hi. D'entrada, sempre està plena. Quan no hi ha una parelleta ben abraçada festejant de manera poc dissimulada, hi ha els dos nens del pis de sota, que sembla com si el contacte amb el clor de la piscina els despertés una bogeria transitòria farcida de crits, esquitxos no desitjats i jocs de pilota amb molta mala llet. I després hi ha l'altra cosa. No sé nadar. Vull dir que sí, que si em llances a l'aigua quan estic distret, aconseguiré sortir per fotre't un jec d'hòsties, però ho faré de manera poc elegant, amb un estil semblant al del fox terrier que tenen els meus altres veïns. I aquí és on em venen tots els mals. Encara que la piscina estigui buida, no puc evitar pensar que, si m'hi fico, a poquet a poquet, com les padrines, algun veí es pixarà de riure veient la meva poca traça aquàtica. O si té una mica de mala llet em filmarà per compartir-ho a les xarxes socials, la qual cosa us asseguro que acabaria amb el poc prestigi que em queda. A veure, tampoc cal que patiu per si m'agafa un cop de calor. Si tinc molts fogots me'n vaig a la platja i després de mullar-me els turmells unes dues hores tot mirant l'infinit, com la meva sogra, m'endinso tres metres i m'agenollo dissimuladament fent veure que no toco el terra. Normalment funciona, sempre que no se'm fiqui un nen al costat i es posi dempeus amb tota la mala llet del món.
O sigui que ja ho sabeu, si voleu evitar la meva presència emprenyadora, només cal que us fiqueu mar endins, tampoc no gaire. Jo de ben segur seré a la piscina de casa, suportant les bromes del meu fill i, amb l'excusa de no saber nadar, aferrant-me a la dona com un pop que, si voleu saber la veritat, és de les coses més plaents que mai he trobat per terra, mar o aire.
