Avaluació final

“No m’agrada el final de curs perquè la... li chivará a la mami totes les coses que hem fet malament”. Frase de l’Alguer, un nen de gairebé set anys dita un matí d’aquest final de curs mentre es posava les sabates. Els punts suspensius corresponen a un nom, el de la mestra; hem estat temptats d’escriure mestra, però els nens no diuen “mestra”, perquè per a ells sempre hi ha un nom que representa la persona que aprecien. Us proposem ara esmolar una mica aquesta matinera sentència.

Tenen ganes d’arribar a final de curs. Moltes! Però hi ha una cosa que els incomoda, perquè actua de barrera entre el desig i la realitat. Això que els incomoda s’anomena avaluació. I si en voleu dues, de paraules, haurem de remetre’ns a avaluació social o judici que surt de les parets del centre transformat en informe i, quan són més grans, en una nota. Què diran de mi? Quin judici faran els adults del meu capteniment? No és casualitat que en aquest cas s’usi el terme chivar, perquè chivar és explicar una cosa que calia guardar en secret. Sempre hi ha una complicitat entre alumnes i mestra; ella sap coses que passen en un entorn diferent al de casa. Ara s’establirà un pont a través del qual circularà una informació que l’alumne no controla. Sempre hi ha por a sortir-ne mal parat d’aquesta comunicació entre els dos mons, el familiar i l’institucional, perquè de vegades qui emet el judici posa un èmfasi especial en allò que l'alumne “ha fet malament”. 

En aquest cas concret (que tenim proper) res de tot això funciona. La mestra no farà una antologia de malifetes i la mami de torn sabrà explicar amb tacte a casa tant els informes com la conversa amb la mestra. Però, ai las!, la representació que se n’ha fet l’Alguer ja respon als clàssics més perversos que acostumen a entelar el procés d’avaluació. Ara ens agradaria seure al seu costat i mentre l’ajudem a posar-se les sabates explicar-li que no pateixi, que ell també podrà dir-hi la seva i que tots plegats tindran l’oportunitat de tractar sobre el que funciona i sobre el que cal polir. Però seguim a peu dret, pensant que l'Alguer tindrà sort, però que molts nois i moltes noies viuran el fi de curs sota el pes d’una nota que els encasella i que fa un silenci allà on caldria parlar d’expectatives davant la vida, que sempre n’hi ha.