02/07/2021

Les arrels de la violència

2 min

Davant l’assassinat d’un nen a mans del seu progenitor, la societat es pregunta, angoixada: com pot algú fer una cosa així? Després del recent i tràgic cas de Tenerife, he vist a la tele una experta (psiquiatra o psicòloga, no ho recordo bé) que tenia la resposta: l’assassí ho era perquè, de petit, no l’havien educat amb el “no”. Sense haver conegut mai l’individu (ni com a adult ni com a nen), sense haver estat a casa seva ni haver parlat amb els seus pares o amb els seus mestres, l’experta sabia que era precisament la manca del “no” a la infància, i cap altra cosa, el que havia convertit un nadó innocent en l’assassí dels seus propis fills.

Costa de creure que hi hagi nens que no hagin sentit prou el “no”. “No cridis tant”, “no toquis això”, “no baixis de la vorera”, “no pots menjar més pastís”, “no pots pujar al cavallet”, “no trepitgis els bassals”, “no facis ganyotes”, “no et fiquis el dit al nas”, “no corris tant”, “no diguis paraulotes”, “no podem tenir un gos a casa”... La paraula no és una de les que més sovint senten els nens i, per tant, una de les que primer aprenen i utilitzen, fins al punt de tenir una “edat del no”. Potser és per això, per la constant presència del “no” a l’educació dels nens, el motiu pel qual hi ha tan pocs assassins.

El que em preocupa és quants pares, lògicament espantats davant la possibilitat que el seu fill es converteixi en un narcisista sense empatia pel patiment aliè ni respecte per la vida humana, pensin en incrementar la dosi diària de nos profilàctics. Quins nos podríem afegir, a la ja llarga llista quotidiana? “No mengis poma”, “no t’acabis la verdureta”, “no et rentis les dents”, “no donis les gràcies”, “no endrecis l’habitació”, “no recullis les joguines”, “no demanis les coses sisplau”, “no facis els deures”, “no estudiïs tant”...

Potser fora millor evitar dir “no, perquè ho dic jo, i prou”, pensar una mica i donar la resposta més adequada en cada cas. Sabent que, en qualsevol cas, les possibilitats que el nostre fill es converteixi en assassí són molt petites, i que estimar els fills mai no ha fet mal a ningú.

Fora de casos extrems, la veritat és que la forma com criem els nostres fills no influeix gaire en els resultats a llarg termini. A la vida prenem decisions, bones o dolentes, i no podem donar-ne sempre la culpa als pares.