20/06/2020

Arbres

2 min

Si algun dia torno a casa crec que el que més enyoraré d’Anglaterra seran els arbres. Ja ho sé, segur que per a vosaltres hi ha un fotimer de coses més susceptibles de ser recordades, però què voleu que us digui, per a mi res no es pot comparar a aquestes escultures imponents emmarcades en el cel. Res em fa badar tant com els seus esquelets capriciosos al bo de l’hivern, amb les branques com tenalles rovellades recollint els núvols grisos. De fet, cada estació sembla que els transformi en una criatura diferent i renovada; els brots d’un verd vibrant que anuncien l’arribada del bon temps, el ball de fulles daurades de la tardor, gronxant-se amb el vent, o com s’alcen a l’estiu, majestuosos, escampant el seu perímetre d’ombra pels parcs plens de gent.

Us deveu haver adonat, però, que no he dit quin és el meu arbre preferit, i el motiu és que no els distingeixo. Vull dir que no en sé l’espècie, soc d’una generació que lamentablement es va oblidar de preguntar als pares i als avis quin nom tenien. Deu ser per això que me’ls miro com un nen petit, conscient d’estar davant d’una cosa imponent i ancestral però sense eines per especificar la seva màgia.

Una cosa sí que tinc clara. Tot és mirar-los i venir-me al cap els arbres esquifits de la meva ciutat natal, envoltats de ciment i fum. I és just quan penso en aquests supervivents anònims que em ve al cap un costum assassí que mai he pogut entendre i que m’encén la sang. Perquè tot just ara, si fa no fa, és quan una brigada d’indocumentats s’escampen per la ciutat entestats en malmetre els arbres de manera salvatge i criminal.

Ja sé que en teoria del que els fan se’n diu podar però, des de la meva ignorància en matèria arbòria, la seva missió sinistra es resumeix en mutilar-los d’una manera força barroera. No conec cap pagès que no es posi les mans al cap quan veu aquesta massacre anual de branques amputades, aquest desfici per esquinçar-los just quan comencen a fer goig. Segurament la seva ignorància és el punt de partida d’una acció tan deplorable. Suposo que, com jo, no distingeixen un plataner d’una sòfora, o un pi blanc d’un lledoner. I per això els demano, d’ignorant a ignorant, que els deixin en pau d’una punyetera vegada i es limitin a mirar-los créixer, que no hi ha res més bonic.

stats