2017, un any de transició

Aquest 2017 he viscut un any de transició. La llar d’infants, l’educació infantil i la primària han desaparegut per sempre de la meva vida. I ha aparegut un nou espai: la universitat. I també el món laboral dels majors d’edat a càrrec (tot i que una mica menys).

Quan vivia immersa en una realitat psicotròpica, curta de son, estressada per les lluites perquè els menors d’edat a càrrec (MEC) memoritzessin la taula del 8, perquè no arribava a fer tot el que volia fer abans d’anar a buscar-los a l’escola, quan vaig arribar a considerar els caps de setmana la dimensió desconeguda entre el temps laboral i l’autèntic temps d’oci, pensava que aquell tràfec no s’acabaria mai. També hi havia molts moments bons. Moments de riure perquè algú havia decidit anar a l’escola amb un colador de pasta al cap. De gaudir de les vacances a Menorca, afartant-nos d’ensaïmades de xocolata i demanant a les estrelles tenir un Lamborghini. De sopar junts i que la casa estigués en silenci a les 21 hores. Però he de confessar que ara que ja ha passat, sincerament, no sé com m’ho ho fet. La infantesa i tot el que ha vingut després fins aquí ha resultat ser una feinada de por. Una feinada voluntària, conscient, però no per això menys esgotadora.

I ara, quan de sobte m’adono que a quarts de cinc hi ha un munt d’adults que corren pel barri a tota llet, procurant arribar a les portes de les escoles per recollir els seus MEC, i que jo no, somric. He gaudit d’haver-ho pogut fer fins ara. Com deia la Pilar, la mestra de la MEC número 1, “de viure el privilegi que la MEC se m’empipés i enravenxinés en persona, a mi, i no a ningú altre”. Però camino lleugera sense aquest lligam. I em fa una il·lusió especial que la MEC número 1 ja treballi i digui que ara valora molt més els diners. Que hagi de complir horaris. I trobo que el fet que exerceixi de monitora de menjador i arribi a casa dient que els dies que toca peix i verdura els nens estan insuportables, és de justícia poètica, he, he, he. També visc amb alegria que el MEC número 2 comenci a sorprendre’s de la seva capacitat de treure uns resultats acadèmics molt més que acceptables. Que s’ho comenci a creure. I que el MEC número 3 no vulgui que l’ajudem a estudiar ni a controlar el que ha de fer de deures... i que no ens arribi cap nota de l’escola.

¿Vol dir que ja ho tinc tot fet? I un rave! Sé que la transició em porta a un espai nou, on encara se’m demana ser aquí, ben present, amb el radar activat i superactivat. Però he volgut escriure la meva realitat, perquè penso en mi quan estava desbordada de feina i atabalament, i veia que les meves germanes grans ja respiraven, i pensava que aquell moment no m’arribaria mai. Fins avui. O sigui, que sí, que tot arriba. I que el 2017 ha sigut un bon any i espero que el 2018 sigui un any espectacular per a mi i per a tots vosaltres.