11/02/2022

Afaitar-se malament

2 min

“No ho entenc. Amb els anys que fa que t’afaites i encara no n’has après!” La frase és de la meva dona i, creieu-me, no pot ser més encertada. Tot i no ser un home de números, fent càlculs aproximats em dec haver afaitat prop de cent vuitanta mil vegades. I, tanmateix, cada cop que m’hi poso acabo amb la cara feta un mapa. En comptes d’haver sortit del lavabo, sembla que hagi tornat del Club de la Lluita, de tantes esgarrinxades que em decoren el coll i les dues galtes. I no és que no hi posi cura. Em remullo la barba amb aigua ben calenta i després m’empastifo d’escuma fins que semblo el Pare Noel. La cosa sempre comença bé, amb algun petit entrebanc, però quan m’acosto a la zona labial ja em veig venir la tragèdia. No sé, potser amb els nervis perdo la confiança o em tremolen les mans, però la qüestió és que, quan miro el resultat final, m’agafen ganes de plorar. No patiu, en comptes de fer una marranada el que faig és tapar totes les marques vermelles amb un retall minúscul de paper de vàter, un remei primari i poc glamurós, però d’allò més eficaç per curar les ferides de guerra. Això sí, abans de sortir de casa miro de repassar-me al mirall, perquè més d’un dia i més de tres m’he passejat pel poble tot un matí amb la cara plena de paper de cagar, sense entendre les mirades burletes dels meus conciutadans.

De resultes d’aquesta incompetència tan personal i intransferible, he après coses. Per exemple, no afaitar-me mai just abans de marxar, per molt just de temps que vagi. Si faig tard, senzillament no m’afaito, que val més semblar un pastor d’ovelles a punt de la jubilació que no pas l’únic supervivent de la batalla de Gandesa. Suposo que us deveu estar preguntant per què no em deixo barba, i la resposta és que prefereixo tallar-me una mica la cara que no pas aguantar la picor insuportable de quan te l’estàs deixant. I per no parlar-vos de l’angúnia que fan els pèls al rostre a la meva dona i a la meva mare, que, per si encara no ho sabeu, tenen molt pes específic en la meva vida. 

I ara, si m'ho permeteu, pujo al lavabo, que sento com el nen renega de mala manera i em sembla que en sé el motiu. Sí, ho heu encertat, això d’afaitar-se malament sembla que també és hereditari.

stats