Salvador Alsius: "A l'escola de periodisme de l'Església vaig descobrir les persones del sexe femení"

Salvador Alsius (Barcelona, 1948) és periodista. El recordem principalment com a presentador del Telenotícies i altres programes de TV3. Ha escrit el llibre Veni, vidi, vixi. Memòries d’infància i joventut (1948-1983).

Fins als 17 anys va viure a passeig de Gràcia, 66. “Aquell pis havia estat la notaria del meu avi matern. La mare era la germana petita que s'havia quedat per tenir cura dels pares. Quan es va casar, ja era gran, l'avi estava jubilat, el pis tenia espai, i el meu pare es va avenir a quedar-s’hi amb dona i sogres. I allà vam viure fins que ens vam quedar orfes”.

Quan tenia cinc anys el van escolaritzar a Lestonnac, "una escola de monges on el parvulari també era masculí, separats nens i nenes”. I amb 8 anys va entrar als Jesuïtes de Casp. “Una etapa molt dura. En aquella època et pegaven, com a mínim alguns dels jesuïtes, no tots. Hi havia el mite de dir: però l'ensenyament és molt bo. Vist amb distància, alguns professors foren excel·lents, en canvi d'altres, en tinc un record nefast. Un em va fer odiar la química”.

"Quan tenia 13 anys, el meu pare ja s'havia posat molt malalt. Li van oferir comprar-li la farmàcia, situada al carrer de Sant Antoni Maria Claret tocant a passeig Maragall. Em va dir: has de decidir en 48 hores si vols ser farmacèutic o si la venc. No em feia falta ni mitja hora. En aquell moment jo volia ser arquitecte”.

Es passava 12 hores a l’escola de dilluns a dissabte. “Entràvem a les 8.25 h del matí i en sortíem a les 8.25 h del vespre. Això els que estàvem en règim de permanència, que érem la majoria. Els anomenats externs, que se n'anaven a les sis quan acabaven les classes, eren minoria. Només teníem festa les tardes de dijous”.

Quedava temps per fer res després? “No, era arribar a casa, sopar i dormir. Tot i això, a partir dels 15 anys, cada dia intentava anar a la Congre, i m’hi estava mitja hora, que era per mi balsàmica, perquè tot i que també ho portaven jesuïtes, era una altra història. El que seria l'equivalent als nanos que van al cau. Era el meu lloc de socialització juvenil”.

La mort dels pares

Quan tenia 15 anys, se li mor el pare. “Em vaig convertir en l’homenet de la casa. Em vaig revoltar contra tot. No contra Déu, perquè en aquella època l'educació religiosa era molt potent. Estava emprenyat pel tipus d'educació rebuda a l'escola per les limitacions morals que t'imposava. Fins i tot vaig baixar el rendiment amb els estudis”.

I un any i mig més tard, mor la mare. “Càncer també, però a diferència del pare, que va ser molt lent i complicat, el de la mare va ser molt ràpid i inesperat. I no oblidaré mai la imatge del cirurgià sortint del quiròfan amb les mans a l'esquena, es va apropar a la meva germana, de 13 anys, i a mi, que en tenia 16, i ens va ensenyar l’estómac de la mare”.

Abans de morir, li va dir a la mare que es faria capellà. “Vaig sentir la vocació religiosa. Tenir la sensació que Déu t'està parlant, físicament. I després de fer un any d'arquitectura, que va ser catastròfic perquè jo no estava centrat amb res, vaig ingressar al noviciat dels Jesuïtes i allà m'hi vaig estar un parell d'anys”.

Però ho va deixar. “Per un canvi de pla d'estudis, van dir que havíem d'anar en un pis a Barcelona i que cadascú havia de triar una carrera civil. I vaig ingressar a l'escola de periodisme de l'Església. Va canviar la meva manera de veure el món. I vaig descobrir les persones del sexe femení, i que m'interessaven”.

“La mort dels pares va provocar una unió molt forta amb la meva germana que es manté encara ara”. Viuen en una comuna. “Vam conèixer el Josep Maria Carandell i el seu llibre Les Comunes. I això que va començar com un estudi, ens va animar a tres parelles a provar-ho, perquè ens va enganxar en el moment de començar a fundar les nostres vides de parella. I ja portem 50 anys”.