Cristina Clemente: "Quan tenia 14 anys es pensaven que tenia un tumor al cap"

Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és dramaturga. Té dues obres en cartell, Lapònia, al Teatre Condal, i Dones de ràdio, a La Villarroel. Totes dues fins a l’11 de maig.

Ha viscut i viu al barri del Baix Guinardó, a Barcelona. “Em sento molt del barri”. Va anar a l’escola Font d'en Fargues. “Era un centre pilot. Vaig fer ESO quan encara no ho feia ningú de la meva edat”. Li agradava molt, “perquè no dèiem senyoreta a la mestra i era molt més moderna que altres escoles”.

El teatre va arribar quan tenia sis anys. “Al Baix Guinardó hi havia la Penya Pots, un lloc molt de barri que muntaven obres de teatre, tot molt casolà. Ho organitzava la Montse, que, de fet, era la meva cangur. Jo crec que ella tenia uns 18 anys i ni cobrava. Hi anàvem tots els nens del barri que no teníem on anar de cap de setmana”. Però quan li preguntaven què volia ser de gran deia: “Carnissera”. “Perquè m'encantava quan veia la carnissera agafant els fetges i tot això. Molt gore”. La Montse va tenir un paper important en la seva infantesa. “Tenia germans petits, nebots i ens ajuntava a tots. Un dia ens va portar al cinema. Va recollir monedes de casa els pares i quan vam arribar ens faltaven diners per entrar. I em va dir: «Cris, plora». I jo em vaig posar a plorar i ens van deixar passar. Devia tenir uns tres anys. Ara som amigues”.

Té un germà un any i mig més gran. “Els diumenges fèiem obres de teatre a casa per als pares”. Els agradava inventar històries. “Quan tenia 13 anys, el meu pare va aconseguir comprar-se un cotxe, un Citroën X, el més barat del mercat. I vam anar de viatge a París. Durant tot el trajecte, la meva mare i jo ens vam inventar uns personatges. Vam estar tot el camí inventant i ho interpretàvem".

De pares treballadors. “El meu pare era comptable i la meva mare ha passat per totes les feines del món. Era dependenta d'una botiga i més tard es va treure el títol d'auxiliar de clínica”. Potser d’aquí, tants personatges. “La meva mare m'ha inculcat l'obsessió per treballar. I, de fet, jo també faig moltes feines diferents. Suposo que pel fet d'haver passat per no tenir diners. La por obre molts fronts”.

El cuc del teatre

“Als 13 anys em vaig apuntar al Timbal i ja vaig començar a fer més teatre”. Però encara no pensava a dedicar-s’hi. “Vaig fer el batxillerat de ciències perquè era molt bona en mates, però em vaig canviar els últims tres mesos a lletres, perquè ja veia claríssim que no volia fer ciències. Vaig començar la carrera de filologia, i després ja em vaig canviar a l'Institut del Teatre”. Als 18 anys descobreix l’escriptura teatral. “Anava a uns cursos d’interpretació de la Txiki Berraondo i fèiem improvisacions, i ella em va dir, jo crec que tu hauries d'escriure. I llavors em vaig apuntar a uns cursos de dramatúrgia a la Beckett i vaig descobrir un món”.

A Lapònia, parla del Pare Noel. “Nosaltres érem de Reis, molt. A casa meva sempre ha sigut, fins i tot ara, el dia més important de l'any. A sobre que érem pobres, no teníem família. Els meus pares són fills únics els dos. I el dia de Nadal era un dia normal. Però el dia de Reis ens compraven moltes coses”. I la mare continua la màgia amb els nets. “Un any va penjar els regals al sostre de casa”.

Dones de ràdio parla del càncer. “Quan tenia 14 anys vaig estar ingressada dos mesos a l'hospital perquè es pensaven que tenia un tumor al cap. Finalment, no era res, és una malformació que tinc, però m'ho van estar mirant molt. En aquests mesos tenia al costat una nena amb càncer i ens vam fer amigues i a mi m'impressionava molt.” La mare es va inventar una història perquè ella no patís. “Em va explicar que jo estava allà perquè tenia un problema hormonal. Jo era molt masculina, jugava a futbol i pensava, esclar, per això m'agraden més les coses de nois”. D’ella li ve la vena teatral. “La mare teatralitza molt quan explica històries”.