MECactivisme

Quan la menor d’edat a càrrec (MEC) número 1 anava a la llar d’infants, l’escoleta va tenir problemes amb el lloguer i les progenitores i progenitors ens vam organitzar per reclamar unes condicions justes. Va ser la meva primera irrupció al MECactivisme, un activisme relacionat amb la vida dels menors d’edat a càrrec. Perquè jo no ho sabia però no seria l’única vegada que em trobaria en ple sarau reivindicatiu.

Després va venir allò tan maco de no tenir prou places a les escoles públiques del barri, i recollides de signatures, etc. I un cop vam ser dins l’escola pública va esdevenir-se el pollastre recontramàxim: l’endinyament d’un grup bolet i la comunicació tan pobra entre les famílies i l’equip directiu. Dic pollastre recontramàxim perquè la cosa va acabar com el rosari de l’aurora. L’equip directiu es va ofendre per uns fulls de mà escrits per les famílies demanant informació. L’equip directiu va dimitir i va deixar ben clar que no volia saber res de comunicar-se amb els progenitors, i enmig d’aquest ambient tan bonic vaig acabar sent vicepresidenta de l’AMPA. Va ser una època molt dura, la interlocució es feia no pas amb l’equip directiu sinó amb una altra autoritat educativa i vaig acabar marxant d’aquell centre amb una visió molt clara del que NO volia que fos un escola. 

Al nou centre vaig adoptar un perfil baix, i vaig fer feina a la comissió de biblioteca. Però, esclar, no vaig poder-ho evitar, no me’n vaig poder estar i vaig acabar fotent la tabarra fins que l’escola es va comprometre a deixar de socialitzar els llibres literaris. Els MEC van fer la secundària i em vaig jurar que callaria, que seria invisible. I ho vaig ser, fins que vaig acabar discutint amb el director del centre per un tema tan lleig que no en vull ni parlar, aquí. Però em vaig dir: "Es fan grans, la cosa ja s’acaba..." I un rave! Perquè van a un esplai, el Matinada-Pòrtics, que juntament amb l’Espurna de Gràcia porten gairebé un any sense local, i el districte diu que no té més solucions, que no se li acut res més del que ofereix, que és insuficient. I ho diuen i no passa res, tu. Doncs si no tenen més idees que pleguin. Sí, he acabat anant a reunions amb el districte. I sí, també retuitejo tot el que m’agrada del Casal de Joves Tres Lliris... Sí, no tinc remei.