HORMONES, GUIX, ETC.

Viatjar amb adolescents

En Benet diu que els seus fills ja són un parell d’adolescents més aviat ganàpies i que s’ha acabat viatjar amb ells: no els agraden els museus, no volen pujar muntanyes, s’estimen més la platja que els monuments i rondinen perquè la connexió a internet no funciona. Em fa l’efecte que és una opinió bastant compartida. Però jo no hi estic d’acord. Si no fos perquè viatjar és car, i perquè aquesta bogeria d’avions amunt i avall portant russos a Lloret o catalans a Katmandú provoca un cert malestar en la meva consciència ecologista, dedicaria bona part de les vacances a fer un viatge llarg amb ells, perquè ens ho passem molt bé, riem molt i es creen moments d’una complicitat extraordinària.

Si planifiquem un viatge només a partir dels nostres interessos, és ben probable que fracassem. Però si hi impliquem els adolescents i mirem de triar junts els hotels i les destinacions, i què farem i què deixarem de fer, la cosa pot funcionar de meravella. Cal triar bé la destinació, parlar dels interessos de cadascú i negociar una mica.

L’enemic dels viatges feliços és la queixa. Siguin adults o adolescents, no s’ha de viatjar amb gent que es queixa. He pogut experimentar, en els pocs viatges en què he participat en visites organitzades, que molta gent s’endú de viatge el seu propi món i les seves manies. Això només porta a la queixa. Ho vaig veure durant un viatge a l’antiga URSS, amb gent que no parava de comparar coses absurdes com ara els cotxes, el gust dels gelats o el grau de simpatia de les vigilants dels museus. Si et queixes perquè el menjar és picant, o perquè no hi ha persianes a les finestres, o perquè vas en bus trontollant per les carreteres de Guatemala i se t’asseu al costat una dona amb quatre pollastres vius que no paren de bellugar-se, és que no has entès res. No cal que tot et sembli meravellós. Quan viatges també veus misèria, i caos urbà, i la modernitat de mal gust de tantes ciutats orientals, i gent pesada amb els estrangers, però una cosa és la mirada crítica i una altra de molt diferent la queixa, com si els companys de viatge en tinguessin la culpa. Si heu sabut crear prou complicitat, compartiu prou criteris i els doneu responsabilitats -buscar un hotel, negociar un preu, consultar un mapa-, els vostres fills adolescents no es queixaran, tindran els ulls ben oberts i aprendran un munt de coses, i riureu molt.