Últim article confinat
Quan escric aquest article estic convençuda que demà, gràcies al BOE, deixarem d’estar en estat d’alarma (tot i que se'ns ha avançat) i ara que sembla que comença a acabar-se tot, em pregunto si he sigut una bona progenitora confinada i m’assalten tots els complexes possibles d’imperfecció. Sé que desapareixeran en un pim-pam, però són aquí, burxant-me.
El primer que faig és agafar un centímetre i mesurar el crani del MEC número 3. Comprovo alleugerida que continua tenint les proporcions preconfinament, i que per molta sobredosi de pantalla el seu cap no ha mutat en la proporció 16:9. Me n’alegro tant que de sobte recordo el darrer llibre que he llegit (de fet, rellegit), Creatividad, el cerebro humano en la era de la innovación, de l’eminent neuròleg Elkhonon Goldberg, exactament el passatge en què revela unes xifres desconcertants: sembla que la demència afecta menys a qui dedica mooooooltes hores a les pantalles i ginys tecnològics! O sigui, que en realitat he estat una progenitora excel·lentíssima. I no ho sabia! I el MEC la mar de content!
El resultat sobre el MEC número 2 és incert, ho he de reconèixer. Encara és d’hora per saber si la vaig pifiar prohibint-li terminantment que fes el confinament a casa d’aquell amic. El meu cos va actuar com a força d’interposició entre la seva voluntat i la porta de casa i va resultar prou convincent. I ara no sé si ha quedat fart de nosaltres o si el fet que no li vegi el pèl des de la fase 1, només al seu cos adormit durant els llargs matins, respon a la lògica dels seus divuit anys o a l’excés d’exposició familiar. De la mateixa manera que amb el MEC número 3, de sobte un llampec de memòria m’atueix. Soc jo als divuit anys donant-li a ma mare el telèfon fix (l’únic que existia) del bar de Gràcia on em passava les tardes i els vespres. Somric. Somric molt. Perquè em quedo tranquil·la. I perquè recordo que bé m’ho vaig passar aquella època en aquell bar.
I després hi ha la MEC número 1, que ha continuat les pràctiques d’universitat via videoconferència, ha escrit una memòria de setanta-cinc pàgines, ha fet esport i ha trobat feina per a l’estiu. No tinc ni una escletxa de dubte que amb ella ha anat tot prou bé. L’única pregunta és si jo hi he tingut gaire a veure o si s’ho ha fet tota sola. Però com que estic optimista em dic que alguna cosa sí que dec haver fet, no? Mira tu que bé.
