Tornar a casa

Fa uns quants dies que li noto els nervis d’una hora lluny. El sento amunt i avall de la casa tot esperitat, sense gaire sentit, com si empaités un fantasma. Quan menys m’ho espero el tinc al costat, amb aquella cara a mig fer, preguntant-me si estic ocupat tot i saber-ho perfectament.

Si estic arrencant les males herbes o endreçant l’habitació se m’ofereix a donar un cop de mà amb una generositat inèdita, ell que sempre que el necessites no pot venir perquè té una cosa molt important a fer (“Ara vinc, dona’m cinc minuts, papa!”), com ara acabar la partida de Clash of clans i guanyar sis trofeus o repassar les enquestes electorals per saber quines són les possibilitats de Joe Biden d’arrabassar la presidència a Donald Trump aquest novembre. Ara en canvi no, ara s’ha transformat en un belluguet; faci el que faci, al cap de cinc minuts ja se n’ha cansat. Fins i tot ha deixat de practicar la seva multitasca postmil·lennial preferida, que consisteix a mirar un clip al YouTube, repassar els TikToks de les seves amigues i fer una partida a l’ordinador, tot al mateix temps, per no parlar de la prova més definitiva del seu nou estat, que es produeix quan en sec sentim córrer l’aigua i constatem que s’està dutxant, pel seu compte, sense necessitat que nosaltres l’hi haguem implorat durant tres hores seguides.

Si fos el primer any que som a Anglaterra estaríem patint. Però com que ja en portem quatre estem ben tranquils. El meu fill està experimentant una fase coneguda a casa nostra com “el neguit pretornada a Catalunya”. Ja és tot un clàssic. Cada any, per aquestes dates, se li ajunten les ganes de veure els avis, cosins i tietes amb els dubtes de si els amics de tota la vida encara el tindran present i voldran quedar amb ell. Patidor de mena, com sa mare, es passa els dies encaparrat per si ja no el recorden, com si això fos possible tenint present com n’és de pesadet. O sigui que em tocarà fer-li la xerrada de cada juliol i dir-li que l’amic absent, el que només apareix un mes a l’any, és sempre el més festejat i estimat de tots, si més no perquè estant tan lluny no ha tingut temps ni espai per fer-los enfadar.

I ja us dic que, d’aquí un mes, quan es queixi que no dona l’abast amb tants compromisos socials, ens mirarem amb la meva dona i haurem d’amagar el somriure per sota el nas.