LA PITJOR MARE DEL MÓN

Progenitora conductora

Progenitora conductora / GETTY Zoom

La por, igual que el funcionament d’algun grup de WhatsApp, no té cap mena de lògica ni de sentit. Per això sempre vaig acceptar que tenia una por descomunal a dur cotxe i que, en canvi, podia conduir moto sense patir gaire. Però fa un any i mig vaig decidir posar-hi remei.

Tot va començar en un banc de la placeta. Una progenitora amiga i jo xerràvem mentre els nostres MEC jugaven a futbol. Ella havia decidit fer un tomb positiu a la seva vida i prometia que escometria l’assignatura pendent de conduir. Em vaig encomanar de la seva empenta i vaig assegurar-li que jo també ho faria. Havia entès que sola no podria i aquella mateixa tarda vaig demanar hora amb una psicòloga especialitzada en pors i fòbies. Era un mes de maig i no tenia ni punyetera idea del que m’esperava. Estava passant per una època laboral oblidable i necessitava que alguna cosa em sortís raonablement bé. I vaig pensar que seria una bona opció poder explicar als MEC que era una progenitora nefasta, sí, però una mica menys perquè ja podria conduir cotxe.

Però allò que jo m’havia afigurat que seria mitjanament ràpid es va allargar. Com en la majoria de les coses de la meva vida no va ser gens senzill. No podia dur cotxe amb normalitat perquè, entre altres destorbs, tenia una fòbia a les altures i també a la velocitat, que no han estat gens fàcils de superar. Vaig haver d’aprendre a mirar aquella por directament als ulls. Primer em va caldre poder conduir la moto pels llocs pels quals fins a aquell moment no n’era capaç: pels revolts enfilats de la carretera de l’Arrabassada, per ponts, per llocs a més de 10 km de Barcelona, etc. Quan els MEC em veien agafar el casc ja sabien on anava, a fer les meves pràctiques, i quan tornava feta una porqueria perquè ho havia passat fatal dissimulaven. I quan era al revés i entrava a casa amb un gran somriure m’animaven a seguir.

DIA D

Finalment vaig començar a conduir cotxe. Primer amb un professor d’autoescola, i quan me’n vaig sentir capaç, jo sola, llogant un cotxe més petit i còmode de portar que l’espècie de tanc que tenim per cotxe familiar. Sempre recordaré aquell primer dia. No vaig avisar a ningú i vaig anar i tornar de Barcelona a Sant Quirze del Vallès, com qui va i torna a l’Everest. I en arribar a casa, eufòrica i feliç, ho vaig explicar a la MEC número 1. La seva cara de sorpresa i orgull, i després la cara dels MEC números 2 i 3, van donar sentit a tot el meu esforç i a tot el meu patiment. Ara, a poc a poc, vaig acostumant-me a dur cotxe. Sé que he de superar algunes dificultats (quan he d’aparcar pronuncio una quantitat rècord de caguntots, o quan em toca conduir de nit o quan he d’agafar el cotxe després de setmanes de no fer-ho), però també sé que ja no hi ha marxa enrere. Bé, només si la poso jo amb el cotxe. He, he, he.