LA PITJOR MARE DEL MÓN

Premis, alegries i bogeries

Maite Carranza i Anna Manso, premiades / JÚLIA PRATS Zoom

El 26 d’octubre, l’amiga i escriptora Maite Carranza (a l’esquerra) i jo vam recollir premi, ella el Premi Vaixell de Vapor de novel·la infantil pel llibre La pel·lícula de la vida, i jo, el Premi Gran Angular de novel·la juvenil pel llibre Allò de l’avi, que parla d’un cas de corrupció econòmica des del punt de vista d’un Adolescentis comunis, el nét d’un gran prohom que és imputat per malversació de fons i altres delicadeses. És un llibre que feia temps que tenia al cap, exactament des que va esclatar el cas Palau, però per al qual no acabava de trobar el moment d’escriure’l. Fins que un dia, mentre tallava verdura -un detall d’aquells glamurosos de la vida dels escriptors- vaig sondejar la menor d’edat a càrrec (MEC) número 1.

ENTUSIASME FAMILIAR

La MEC va escoltar l’argument amb atenció i em va comminar a deixar de cuinar aquella crema d’ingredients incerts per posar-me a escriure. Li vaig fer cas a mitges, perquè la crema va arribar a bon port, i l’endemà em vaig asseure davant de l’ordinador per teclejar. Des de llavors no passava un dia sense que la MEC número 1 no em preguntés com anava l’escriptura. La seva pressió va ser fonamental. Però també em va ajudar, i molt, aquell viatge que vam fer a Irlanda. Mentre fèiem trajectes en cotxe els anava llegint el llibre en veu alta. Els tenia tan atrapats que més d’una vegada, quan arribàvem a destí, els MEC em demanaven que continués la lectura, que volien saber com continuava la història, i ens quedàvem dins del cotxe uns cinc o deu minuts més. Quina fila devíem fer, tots cinc asseguts, immòbils, llegint i escoltant... La d’una colla de sonats, ja us ho dic jo.

Per això els vaig dedicar el premi a ells, per la seva bogeria, i també a molta altra gent que està tan sonada com la meva família: són tots els treballadors de la cultura, gent tan boja per seguir apostant per la creació i la cultura en aquest país. Amics i companys (com l’equip d’aquest suplement) que m’han fet més suportable aquests anys de crisi. Remem a contracorrent i, tot i saber-ho, seguim.

LA NIT

Com us podeu imaginar, la nit va venir farcida d’anècdotes, com la del MEC número 3 preguntant cada cinc minuts quant faltava per acabar l’acte i poder endrapar croquetes. O la de l’emoció que van tenir en veure que el presentador era “el de les notícies, mama!”, Ramon Pellicer, amb qui es van fer una de les fotos més somrients de la nit. O l’alegria quan, en arribar a casa, tard, molt tard, vaig donar permís als MEC números 1 i 2 per saltar-se la primera classe. El número 3 també ho va intentar però ens va semblar excessiu, perquè ell entra més tard que els altres, i no vam cedir. Però de tot plegat m’enduc, sobretot, l’emoció de veure’ls emocionats i contents. Orgullosos d’una progenitora que escriu.