FLORS DE BACH

Preguntem-nos pel ‘bullying’

No sempre que una criatura comet assetjament és perquè els seus progenitors li transmeten models agressius, la consenten o l’eduquen malament. Hi ha unes quantes preguntes essencials que pares, mestres i adults en general ens hem de fer.

Una primera pregunta òbvia és si el que diem a les criatures sobre com han de tractar els companys es correspon realment amb el que fem, el que som i el que irradiem nosaltres. Una altra pregunta és quina intenció de fons hi ha darrere de cada agressió concreta. No podem donar per fet que l’objectiu sempre és fer mal per fer mal. Cal indagar quines necessitats, mancances, limitacions o conflictes interns, tant de les criatures com nostres, està posant de manifest l’agressió. Quins sentiments primaris o heretats no adequadament reconeguts, atesos, expressats o resolts hi ha al darrere. Què ens està dient la criatura o l’adolescent que no ens sap dir d’una altra manera... Ens hem de fer preguntes com aquestes si volem fer una tasca veritablement educadora -no només sancionadora- i ajudar les criatures a relacionar-se positivament. Però aquestes no són, ni de bon tros, totes les preguntes que ens convé fer-nos, ni tampoc les més incòmodes i compromeses.

N’hi ha unes quantes que ens interpel·len més directament encara. ¿Què em pot estar passant a mi, o a la meva família, emocionalment parlant, que el meu fill ho posi de manifest així? ¿Com podem detectar aquestes conductes a temps, quan són molt incipients encara i més fàcils d’aturar? Quin tipus de mirada, de sensibilitat, d’actituds ens calen per poder-les reconduir, des de la més lleu insinuació? ¿Pot ser que no comprenguem determinades ferides perquè mai no hem estat ferits així? ¿O que no tinguem el coratge d’arribar al fons per ferides obertes pròpies? ¿O perquè creiem que determinades persones mereixen ser ferides, o els toca ser ferides, o s’han d’espavilar soles, o aguantar-se -si són ferides- com ens ha tocat fer a nosaltres? Què va trencar la confiança en la vida, en els altres, en nosaltres mateixos, en la pròpia dignitat, que acceptem i trobem normal i inevitable el que és cruel i inhumà? On va quedar congelat el nostre cor, que som incapaços de veure, detectar, acollir i acaronar altres cors congelats, ferits, atrofiats o endurits?