Platja i mòbil
Tot i les nostres queixes, tot i les ganes de congelar el temps, l’estiu s’escapa un cop més. Aquests dies de setembre notem que se’ns esmicola entre els dits, com la sorra de totes les platges que hem contaminat amb els nostres sorolls i els nostres residus. Nosaltres, que també ho hem notat, l’hem acomiadat de la millor de les maneres possibles, escurant les cales de color verd turquesa, enllepolits amb la fam que anticipa la grisor anglesa que ens espera quan tornem a casa.
Sembla mentida, tota la vida vivint arran de mar i hem hagut d’exiliar-nos per entendre aquesta necessitat de sol dels que venen del nord, aquestes ganes de xuclar cada raig com si fóssim plantes de secà. Jo, que mai he sabut nedar, que sempre havia renegat de la platja, mai m’hauria pensat que em transformaria en un esclau de la sorra i el mar, que gaudiria amb un plaer gairebé atàvic de coses tan senzilles com fer el mort mirant el blau del cel i deixant que l’aigua m’omplís les orelles de secrets inconfessables.
I potser aquesta immersió tan salvatge en l’univers vora mar és la que m’ha fet somiar en una utopia. Sí, amics, potser és que el sol m’ha pujat al cap, però tinc un somni, jo també. Estic parlant de la platja sense cobertura, un mecanisme pel qual tots els mòbils, els intel·ligents, els tontos i els que no sabem encara què són, es bloquegessin de manera total; que al contacte amb la sorra de la platja es congelessin com un Calippo, que esdevinguessin estris obsolets, muts, adormits per sempre. D’aquesta manera ens estalviaríem els veïns de tovallola que escampen les seves misèries a volum pornogràfic, la noia que no para de fer-se selfies amb posats ridículs o el rei del tatuatge figuratiu que vol encabir en un instagram la immensitat del mar, o fins i tot el cretí que ha decidit compartir a tot drap amb tota la cala la seva passió pel reggaeton i el progressive house.
Sí, ja ho sé, la culpa és meva, perquè m’estic tornant un vell rondinaire. Ja no m’aguanto els pets, però cada dia de platja que he gaudit ho he fet havent-me d’empassar les ganes de llançar deu o dotze mòbils d’última generació directes al mar, sense escales. Què voleu que us digui, suposo que ja em començo a enyorar de l’estiu que ve.
