EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Pares i mànagers

Hi ha una broma recurrent en el món audiovisual que diu que si tota la gent que asseguren que miren documentals quan responen a una enquesta ho fessin de debò, els canals culturals serien líders d’audiència. Deu ser veritat, perquè conec un munt d’amics que, malgrat assegurar que no miren mai programes de teleporqueria, estan al dia de tots els seus protagonistes i les seves misèries. A mi no em fa res reconèixer que una dosi de tafaneria, de tant en tant, em distreia. I que ara que soc a Anglaterra i ja no en miro, si us soc sincer, no ho enyoro gens ni mica.

El tema dels documentals, però, el porto ficat a la pell. Vull dir que me’ls empasso tots, ja siguin sobre la Primera Guerra Mundial, la segona Champions del Barça o la tercera erupció d’un volcà que s’ha despertat de la migdiada. I, esclar, ara amb l’oferta de continguts a la carta, en tinc de totes les formes i colors i soc feliç. Ahir, per exemple, en vaig mirar un sobre una cantant famosa i els seus entrebancs per sobreviure a la pressió de l’èxit. Malgrat tots els tòpics del gènere, entre les costures d’unes imatges casolanes suposadament espontànies s’hi entreveia la soledat devastadora de l’artista que triomfa a escala massiva però no té temps per compartir-ho amb ningú de confiança. I, planant per sobre d’aquest paisatge desolador, gairebé com sempre, el paper estrany i contradictori d’una mare o d’un pare que fan també de mànagers deixant la seva feina i dedicant les vint-i-quatre hores del dia a gestionar econòmicament la carrera del seu fill.

I et ve al cap si una cosa no deu anar lligada amb l’altra, si aquesta soledat tan immensa de l’artista no deu tenir a veure amb el doble rol dels pares empresaris. Aquest exèrcit de futbolistes, cantants i actors tutelats per uns familiars que depenen econòmicament d’ells d’una manera molt poc sana, incapaços de renyar-los quan toca, no fos cas que s’enfadin, o de fer-los adonar que necessiten descansar si aquest descans repercuteix en l’estabilitat laboral de l’empresa familiar. I al final acabes pensant si l’única manera que un artista tingui un èxit sostenible i el cor acompanyat passa per tenir uns mànagers que facin bé de mànagers i sobretot, sobretot, uns pares que facin només de pares.